Quant estaria disposat a pagar per tal que no desapareguessin les coses deficitàries que vostè s'estima? D'això, se'n diu assumir el valor de no ús. El Barça, posem per cas. És deficitari (la venda d'entrades no cobreix, ni de bon tros, el pressupost del club) i per això li calen drets televisius o patronatges diversos. Si no els tingués, quant arribaria a pagar vostè perquè el Barça continués existint? Un altre exemple: les esglésies que no poden explotar-se com a monuments romanen tancades i acabaran caient a trossos, per manca de fidels, a menys que entre tots no en paguem el valor de no ús a fi de mantenir els nostres referents històrics i artístics.
El cas més extrem d'assumpció del valor de no ús és el del martiri: pagar amb la vida la defensa d'un ideologia o d'un creença, els fruits de la qual el màrtir no podrà veure. No cal arribar a tant. Sovint basta amb el sumatori de petits esforços personals en termes de no ús per mantenir institucions, costums o paisatges. La majoria de subscripcions, quotes d'entitats, etc. van en aquesta direcció. En tot cas, el valor de no ús és un concepte econòmic de rellevància creixent, perquè les ràpides mutacions que experimenta el món modern dinamiten molts referents imprescindibles de l'imaginari dels pobles.
Significativament, acaba de fracassar, parcialment, una interessant iniciativa associada al valor de no ús del par nacional de Yasuni, a l'Equador. Es tracta d'una fantàstica àrea amazònica de quasi 10.000 km2, sostreta fins ara a tota alteració antròpica. En efecte, en aquest extens territori, gran com un terç de Catalunya, hi viuen només uns quants centenars de tagaeris i taromenans, pobles que han refusat tota aculturació i que porten una vida qualificable de zoològica, en termes ambientals. Formen part de la selva, en definitiva. És una àrea amb una biodiversitat que mareja: més de 150 espècies d'amfibis, 600 d'ocells, 200 de mamífers, etc. Un tros de pluviïsilva intacta amb un valor afegit letal: el seu subsòl és ric en petroli.
(F)
L'explotació petroliera afectaria el parc, òbviament. L'any 2007, el president Rafael Correa es comprometé davant de l'Assemblea de les Nacions Unides a mantenir inexplotades les reserves del camp petrolier ITT (Ishpingo-Tambococha-Tiputini), estimades en més de 800 milions de barrils, si la comunitat internacional pagava a l'Equador la meitat dels 7.000 milions de dòlars que en trauria. Es signaren acords, un fideïcomís amb el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, i s'obrí la captació de fons. Lamentablement, a l'estiu de 2013, l'Equador ha hagut de donar per semifracassada la iniciativa: començarà l'extracció de petroli, bé que limitada a un sector petit, d'uns 10 km2. De moment, és clar...
Corre per la xarxa un discurs apòcrif d'Evo Morales, el president de Bolívia, en el que passa comptes a Europa i conclou que de deute extern, res de res, que és Europa qui deu una immensa fortuna als pobles autòctons americans per l'or, la plata i tantes matèries primeres espoliades per les potències colonials. Es tracta, en realitat, d'un text escrit l'any 1992 pel filòsof veneçolà Luis Britto, una carta simbòlicament atribuïda a un cabdill imaginari anomenat Guaicaipuro Cuatemoc. Un document fictici, doncs, com aquella pretesa carta del cabdill Seattle a les autoritats dels Estats Units (1854), tan celebrada pels ecologistes, que era un recreació literària moderna del que "potser" va dir Seattle als representants del president Franklin Pierce. Documents ficticis, però denúncies reals. Denúncies ingènues i diacròniques, però sobreeixides de raons. Prou sòlides com per fer de la proposta de Correa una pretensió més que raonable.
Però ni pretensió raonable, ni assumpció alíquota de les càrregues del valor de no ús. Perquè, mentrestant, alguns governs europeus -he dit alguns‑ s'esforcen a reduir emissions de diòxid de carboni sense aparentment ponderar prou que a Yasuni se n'estalviaria l'emissió de 400 milions de tones. Perquè, mentrestant, els conservacionistes de mig món clamen per la protecció integral de Yasuni sense moure fitxa a l'hora d'assumir despeses. Amb excepcions: el govern alemany ha aportat, aquest 2013, 46 milions d'euros, en part a través del Rainforest Fund, la fundació del cantant Sting.
Vivim en un món globalitzat que, paradoxalment, no sap fer front als problemes globals. Als problemes globals de caràcter ambiental, però tampoc als problemes globals econòmics. Perquè Yasuni no representa un repte ecològic. Representa un repte socioeconòmic amb conseqüències ambientals. No sembla que siguem capaços d'abordar-lo adequadament. Ni aquest, ni tants altres. Però el pensament dominant continua validant opcions superades basades en l'ús i, sobretot, en l'abús. Fa pensar...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
