Si fem l’exercici de recollir a l’atzar notícies publicades sobre energia descobrirem que una bona part d’elles giren al voltant d’aspectes tècnics i tecnològics. L’última que he llegit a la premsa local, abans de començar a escriure aquest article, és la posta en marxa d’un projecte a Barcelona per recarregar les bateries dels autobusos elèctrics en cinc minuts. Unes setmanes abans la premsa internacional difonia que uns enginyers australians havien construït unes plaques fotovoltaiques amb una eficiència propera al 35%, resultat molt per sobre del rendiment dels equips existents. Aquests avenços, en principi, han de ser benvinguts, però plantegen una qüestió que pot ser molt més important del que sembla a simple vista.
El fet que els avenços tecnològics aconsegueixin millores continues i solucionin problemes constantment instil·la en el subconscient col·lectiu la idea que la tecnologia és la solució amb majúscules. Més encara: pot fer néixer una certa despreocupació davant dels problemes amb l’esperança que, tard o d’hora, els experts hi posaran remei. Davant aquest estat d’ànim col·lectiu, avui força estès, guanya terreny un pensament crític, no amb la tecnologia, sinó amb la falsa creença en les seves possibilitats il·limitades. Recomano als lectors en aquest sentit l’assaig Techno-Fix: Why Technology Won't Save Us or the Environment.
Guanya terreny un pensament crític, no amb la tecnologia, sinó amb la falsa creença en les seves possibilitats il·limitades
Tornem a l’àmbit energètic perquè és on posa en relleu d’una manera molt especial la qüestió que estem tractant. El World Energy Council, gran xarxa de coneixement i d’estudi, ha subratllat en diverses ocasions que l’evolució dels esdeveniments porta a un gran augment en el consum d’energia en l’horitzó 2050. És important matisar que l’augment té lloc tant en l’escenari amb menys canvis com en el més sostenible, és a dir, aquell en què les energies renovables i, implícitament, els avenços tecnològics tindrien més participació, si bé en aquest segon escenari hi ha uns increments menors. Una primera conclusió seria que la humanitat no ha trobat la fórmula per frenar la tendència a un consum energètic sempre creixent. L’augment de la població i, sobretot, el desenvolupament econòmic de regions del món, que en aquests moments es troben endarrerides respecte als estàndards globals, són els grans factors que expliquen aquesta voracitat energètica.
Però hi ha un tercer factor que cal tenir molt en compte per entendre què està passant amb l’energia: la cultura. Quan diem cultura no hem de pensar en arts plàstiques o literatura sinó en una determinada idea del món que inclou costums, hàbits, i formes de fer. Un exemple perfecte ens els proporciona la Xina. Un dels canvis més espectaculars que ha experimentat el país en els darrers 30 anys ha estat l’abandonament massiu de la bicicleta com a mitjà de transport habitual. Certament la Xina ha guanyat població i ha augmentat la seva renda per càpita, però més específicament el que ha fet és embogir amb l’automòbil. L’any 2000 n’hi havia 16 milions en circulació i a finals de l’any passat la xifra era de 170 milions. Imaginem per un instant -amb molta imaginació- que la cultura xinesa de mobilitat no hagués variat en absolut. Els efectes sobre el consum energètic haurien estat molt diferents.
La realitat dels problemes energètics va molt més enllà de la tecnologia i calen coneixements humanístics per enfocar-los en tota la seva complexitat
Un dels moviments més innovadors en el món de la recerca s’amaga sota l’etiqueta de Energy Humanities. Aquesta disciplina està penetrant de forma lenta però segura dins el món acadèmic nord-americà i bàsicament transmet el següent missatge: la realitat dels problemes energètics va molt més enllà de la tecnologia i calen coneixements humanístics (filosofia, sociologia, antropologia cultural, etc.) per enfocar-los en tota la seva complexitat. Evidentment quan es parla d’energia a nivell popular sempre apareixen de manera recurrent recomanacions sobre com estalviar llum a casa o com conduir gastant menys combustible. Aquestes iniciatives són molt lloables, però no aborden qüestions ètiques o de civilització. Les humanitats aplicades a l’energia volen servir de reflexió més profunda per entendre i després actuar, i no a l’inrevés.
L’acostament tecnocientífic fa èmfasi en com millorar artefactes, instruments, infraestructures. L’humanístic pregunta pel sentit d’aquests elements. Pot semblar molt teòric, però no ho és tant. Fa un temps que en una cèntrica estació de la xarxa de Metro de Barcelona va aparèixer un element sorprenent. Es tractava d’un panell informatiu on es mostrava el recorregut d’una línia amb totes les estacions, amb la particularitat que el panell no era la típica superfície de metall sinó una pantalla. Tots hem sentit a parlar de la importància de la informació dinàmica en el transport per mostrar diversos missatges segons l’interès del moment. Però aquí no estem parlant d’això, perquè la única finalitat del panell-pantalla era mostrar les estacions de la línia i prou. Tenint en compte la lentitud amb què s’amplien les línies, com a informació dinàmica no colava.
Em mirava i remirava el panell cada vegada que passava per allà amb un creixent estupor, fins que un dia va començar a fer pampallugues i el sol objectiu per al qual havia estat creat no es podia complir: els noms de les estacions eren il·legibles. Aleshores em vaig destensar i l’estupor va esdevenir somriure per aquesta petita venjança del sentit comú.
