Els darrers mesos hem estat parlant molt de grans inversions en dessaladores per obtenir aigua potable. La greu situació de sequera que estem patint per la manca de pluges fa que sigui segurament quelcom inevitable. Però aquest debat no ens hauria de distreure del compromís per una gestió el més eficient possible d’un recurs tan preuat com l’aigua.
Si analitzem la realitat a casa nostra veiem com l’ús eficient dels recursos hídrics a les ciutats amb sistemes de reutilització d’aigües grises, la captació de l’aigua de pluja o l’ús d’aigües regenerades, és avui una política encara incipient que no està prou estesa a la majoria de municipis. En aquest sentit, el 2005 la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat va impulsar una Ordenança tipus d’estalvi d’aigua que ha servit de marc perquè alguns municipis implementin actuacions pioneres arreu del territori.
L’Ordenança regula la incorporació d’instal·lacions i mecanismes d’estalvi d’aigua en els edificis i altres construccions per tal de reduir-ne el consum i evitar que es malbarati, contribuint a fer que se’n faci un ús racional. Aquesta, també incideix en aquells usos que no requereixen uns estàndards de qualitat tan elevats com l’aigua de consum humà, com són els usos destinats a regar parcs i jardins, a netejar interiors, exteriors i eines de treball, o la pròpia per omplir els dipòsits dels inodors, entre d’altres. Des del 2005, una quarantena de municipis han implementat ordenances d’estalvi d’aigua de diferents tipologies a la demarcació de Barcelona, destacant l’experiència pionera de Sant Cugat del Vallès.
Tanmateix, una de les assignatures pendents al nostre país segueix sent el marge de rendiment de les xarxes d’abastament urbanes.
Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, el rendiment mitjà de la xarxa d’abastament als municipis catalans és del 75%. O, cosa que és el mateix, en plena emergència per sequera tenim encara un 25% de pèrdues. El sistema tarifari actual és pervers, ja que incentiva les pèrdues: tota aquella aigua que es perd no només es pot facturar a una ciutadania que no l’ha consumit sinó que a més se li pot imputar un marge de benefici. No és d’estranyar doncs que ciutats com Manresa, Mataró o El Prat de Llobregat - amb gestió pública de l’aigua - hagin assolit rendiments del 90%. Una millora de 15 punts respecte a la mitjana molt rellevant.
Us imagineu que aquesta aigua provinent d’un millor rendiment de les xarxes la recuperéssim en els embassaments? Hauríem sortit definitivament de l’emergència i excepcionalitat en la qual ens trobem.
Per això, serà primordial el treball conjunt entre els ajuntaments –que són els titulars de les xarxes, però moltes vegades no disposen de recursos ni capacitats tècniques per millorar-les-, les diputacions i l’Agència Catalana de l’Aigua.
Plogui més o menys aquesta primavera, cal posar al dia les nostres xarxes d’abastament i clavegueram d’aigua, detectar les fuites i garantir que es fan les inversions necessàries per reduir-les al mínim.
Ens cal aturar el cop de la sequera amb grans inversions i apostes tecnològiques com la dessalinització.
Però ens cal, també fer una sèrie d’inversions més quirúrgiques i distribuïdes arreu del territori per millorar l’eficiència de les xarxes d’abastament municipal. I és que l’aigua és tan important que no podem seguir perdent-ne ni una gota.
