Fa 40 anys París cremava, però el maig del 68 francès només va ser un episodi en un any ple de ràbia i revolta. Un any d'imatges impactants, de les que queden en la memòria: l'assassinat de Bobby Kennedy; joves txecs enfrontant-se als tancs soviètics; el tret al cap a un civil vietnamita; atletes nord-americans aixecant el puny en el podi en els Jocs Olímpics de Mèxic. Al món de l'entreteniment no li van faltar moments àlgids: John Lennon mostrava el seu penis a tots els públics; Charlton Heston feia un petó animal a la doctora Zira a El Planeta dels Simis; però potser el moment més aterridor, en la ficció, va ser quan Keir Dullea assassinava l'ordinador HAL 9000, després que aquest hagués mort tota la tripulació de la nau Discovery a 2001 una odissea de l'espai.
Eros i Tanathos van tenir molta importància el 1968. Aquest any va ser una expressió fidelíssima de la tradició occidental, més que no pas una època de trencament amb el passat. Als qui varem créixer en el post-68 ens van fer creure moltes coses. Ens van convèncer, per exemple, que érem fills d'una època de veritable alliberament i que l'opressió estaria a ratlla per sempre, mentre l'espontaneïtat havia guanyat la partida a les normes. Mai no es pot ser tan feliç com quan tots els potencials estan per realitzar i aquest va ser l'esperit del temps en aquell moment.
Des de la perspectiva actual es fa impossible mantenir una visió idealitzada del 1968. Molts estudiants parisencs feien passar el somni d'una societat millor pel maoisme. Ara sabem amb certesa, gràcies al llibre de Jung Chang i Jon Halliday publicat l'any 2005, que Mao ha estat el criminal més gran de la història. Martin Luther King també va tenir un somni, d'igualtat, però la seva tràgica mort va servir per alimentar el racisme negre i el naixement d'una identitat afroamericana als Estats Units, que subratlla la separació, i no la unió, dins la condició humana.
Milions de persones van clamar contra els tabús sexuals i perquè es fes visible allò que estava ocult. La fi del jou repressiu burgès va acabar donant pas al jou de la hipersexualitat. El sexe ja no està darrera la cortina sinó en primer terme. Hi ha col·lectius que fan de la seva condició sexual un tret definitori essencial, que els identifica com a persones més enllà de la cultura o l' ideologia. La sexualitat és, teòricament, més lliure que abans, però mai havia estat tan monitoritzada i problematitzada; és a dir, tan lluny de l'impuls vital que constitueix el seu màxim atractiu.
(F)
Seguint el patró típic de les revolucions -encara que pròpiament no ho van ser- els moviments de 1968 van ser seguits per girs conservadors a França, Gran Bretanya i els Estats Units. Això sí, bona part de les élites intel·lectuals van mantenir la idea que en aquell any es van posar els ciments de futures transformacions. La veritat és que pacifisme, anticapitalisme, feminisme i art d'avantguarda, per citar algunes de les forces protagonistes de la revolta, tenien molta història al darrera. La imaginació no va arribar al poder, però el poder de la imaginació va contribuir en bona mesura a forjar un mite durador, que avui està esgotat.El 1968, no com a any, sinó com a visió del món, ha donat un gran rendiment. Durant quatre decennis molts han volgut encabir la realitat en els conceptes, fos com fos. Els governants hereus d'aquella agitació han hagut de topar amb la realitat per acabar descobrint-la. Com es pot comprovar aquí mateix a Catalunya, això segueix passant cada dia, i no només als polítics, també als pedagogs, als economistes i a tants d'altres.
La victòria final ha estat per a l'empirisme. La lliçó és que cal mirar ben bé el que està passant per saber què pot arribar a passar. Així ho van fer, el 1968, Paul Ehrlich amb el seu llibre The Population Bomb i els científics que van fundar el Club de Roma. Tots ells van posar el focus sobre el principal problema al què s'hauria d'enfrontar la humanitat: com seguir vivint en aquest planeta de manera que el futur no es convertís en un carreró sense sortida. Malauradament, l'embrió de la sostenibilitat va passar inadvertit entre tanta estètica revolucionària.
A la gent no li acostuma a agradar l'època en què viu. Ja deia el poeta medieval que qualsevol temps passat va ser millor, frase que cada generació ha hagut de sentir almenys una vegada. Es claríssim, tanmateix, que viure el 2008 és millor que fer-ho el 1968. En aquell moment l'amenaça de destrucció total del món era real; existia un gran desconeixement de molts problemes ambientals i de salut i l'esperança de vida era més baixa; hi havia pocs règims democràtics en comparació amb l'actualitat. Tot això va anar canviant progressivament, però no a força d'eslògans, per brillants que fossin, ni per l'acció d'herois de la llamborda encara venerats, sinó per la perseverança de moltes persones que mai no van aspirar a la llegenda.
