En uns pocs dies, informa el New York Times, les persones que viuen i treballen a Washington DC podran llogar una bicicleta només passant una targeta magnètica en els punts de recollida. Els sona? És el Bicing, sí, però en versió capitoli. Té un nom que és tota una declaració -SmartBike- i, per bé que la idea és si fa o no fa la mateixa, hi ha algunes diferències que paga la pena destacar. Per començar, el servei està operat de forma mixta per una empresa privada i l'administració local. Per l'altra, hi ha una exigència explícita de sostenibilitat econòmica expressada des del principi. La publicitat -és la publicitat, estúpid!- ha d'assegurar el negoci als impulsors, que ja han començat a treballar en estendre l'oferta a altres ciutats. Aquí també ha de funcionar l'economia d'escala. Això és un negoci. Un negoci que ha de portar una millora de les condicions col·lectives. Però un negoci.
De moment es posaran en circulació 120 bicicletes, disponibles en 10 punts en les principals i més cèntriques localitzacions de la capital federal del país més poderós del món. Un començament modest que contrasta amb el d'altres dos casos, explícitament citats en l'article: el cas de Barcelona, referència mundial, per tant; i també el de París, el Vélib.
L'empresa impulsora, Clear Chanel, té en la llista de pendents ciutats com San Francisco (la ciutat de les pujades!), Chicago (la ciutat del vent) i Portland, Oregon. En aquest darrer cas, informa la peça, ja hi va funcionar un sistema per compartir bicicletes que, amb tot, no tenia el tractament automatitzat que l'actual tecnologia ofereix.
Les 120 bicicletes amb les quals començarà la iniciativa a Washington indiquen un inici prudent, modest, però també atent, segurament assenyat. Sense grans anuncis, sense gaire literatura, l'SmartBike comença a pedalar calladament. L'èxit no s'avança en un titular de premsa per vistós i temptador que aquest sigui. Es demostra, ben al contrari, amb un balanç econòmic. Un bon balanç econòmic. Vet aquí, de nou, la lliçó dels nostres veïns d'oest enllà.
Sequera a Califòrnia
Aquesta és de Los Angeles Times. Mentre Catalunya, finalment!, ha passat els darrers últims dies sota una generosa i generalitzada pluja, l'estat de Califòrnia, que té en la gestió de l'aigua un dels seus grans temes d'agenda política, pateix una crisi d'aigua important. Les autoritats apunten que hi podria haver talls d'aigua i que el seu ús es podria racionar en moltes parts de l'estat; especialment al sud, que és la zona amb major estrés hídric. Califòrnia, una de les economies més poderoses del planeta, sap de fa dècades que l'aigua no és de franc, que és un bé escàs i que s'ha de gestionar com a tal. Les poderoses Agències de l'Aigua del país són organismes temuts, amb àmplies funcions executives. Aquesta és, potser, la gran diferència amb el nostre cas on la necessària discussió sobre el model de gestió tot just es comença a situar en l'arena de discussió política. Una arena que, per ara, ha esdevingut una frustrant àgora de confusió i desinformació més que no pas la clau de volta per encarar la crisi amb garanties. La notícia de Los Angeles Times parla de la sequera amb gravetat: aporta dades, informació diversa i el punt de vista de diferents tècnics. Tècnics, no polítics. Els polítics, un cop han pactat el model general de gestió, es situen en el seu lloc, que en aquest cas no és a primera línia.
