En el seu llibre Catalanisme deucentista, Ferran Mascarell ha proposat el terme "deucentisme", amb el qual designa el moviment que hauria de rellevar el noucentisme en el lideratge de la construcció cultural -i política‑ de Catalunya. Ja seria hora. Marina Geli ha parlat de "vintiuncentisme". Vaig proposar una cosa semblant, l'any 1995, en un article a El Temps Ambiental. Aleshores parlava de "vintcentisme", en al·lusió al número amb què comença l'actual segle, un vint. Denominacions a banda, som on érem fa disset anys. Per això voldria rescatar, amb alguns petits retocs, els fragments més significatius d'aquell article, lamentablement ben vigents encara.
«Els noucentistes tenien un projecte. Potser el darrer gran projecte pròpiament polític que s'ha vist als Països Catalans. Van dissenyar una Catalunya ideal vers la qual decidiren de convergir. I es van esmerçar de tal manera a vendre'n la idea i a creure-se-la ells mateixos que encara avui pensem que Catalunya sempre ha estat com, de fet, mai no ha arribat a ser. Feren de la utopia un estereotip donat per obvi, fins al punt d'erigir-lo en tòpic. Encara en vivim: volem tornar a ser com segurament mai no havíem estat. Per això, de recuperar un passat imaginari, em diem normalitzar-nos. Vivim em termes de passat el futur somniat pels noucentistes.
El component artístic fou l'aspecte més conegut, però potser menys destacable, del noucentisme: mentre Kandinski i Mondrian, amb el neoplasticisme i l'abstracció, propiciaven a Europa l'adveniment de la Bauhaus, els noucentistes feien possible la Lliga del Bon Mot... L'aspecte més remarcable del noucentisme fou l'estratègic. El noucentisme concebé un projecte de país "modern" i "mediterrani" (és a dir, clàssic), endreçat i benpensant, que reinventà Catalunya. Fou un moviment ple de grandesa i orfe de prospectiva que dissenyà un futur antiquat per a un país que a penes tenia present. Una fotocòpia en colors d'aquesta Catalunya "ben plantada" és l'ideal rediviu d'un cert sector catalanista actual. A alguns ens sembla del tot insuficient per als temps que corren.
(F)
Trobo, en efecte, que necessitem un "vintcentisme": si el noucentisme fou el projecte per al nou-cents, el vincentisme hauria de ser l'estratègia per al "vint-cents". El noucentisme era clàssic, mediterrani, urbà i per tant enfrontat als suposats desvaris exòtics i ruralistes del modernisme. El noucentisme propugnava la feina ben feta i la Catalunya-ciutat, la natura endreçada amb tot de "casetes i hortets". La ironia paradoxal és que el manifest fundacional del noucentisme fou el pròleg d'Eugeni d'Ors a La muntanya d'ametistes (1908), un llibre bellíssim de Guerau de Liost dedicat a cantar els paisatges del Montseny, mentre que Salvat-Papasseit, àcrata irreductible al nou ordre, escrivia tot seguit Poemes on ondes hertzianes (1919) i advertia que "vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll" (1925), productes molt més urbans i "moderns", malgrat llur sospitosa heterodòxia...
Trenta anys de noucentisme seguits de quaranta d'obscurantisme franquista -i trenta més de democràcia "políticament correcta", afegeixo ara‑ ens han dut on som. Per això em sembla que necessitem l'emersió d'un vintcentisme, amb la mateixa determinació vertebradora del noucentisme, però enfornat als obradors del segle XXI. Un vintcentisme necessàriament sostenibilista, que és l'única manera de ser modern avui dia (...). Modern, és a dir actual, no pas simplement de moda. La moda passarà (...), l'ecologisme fonamentalista s'anirà arxivant i els productes "verds" recuperaran la seva honesta condició de normals i decents. La moda passarà, però la decència romandrà i la modernitat esdevindrà postindustrial (no pas postmoderna) i transformarà sostenibilistament la realitat (...). En la cultura de la informació, en el món de l'efecte hivernacle compartit, l'única estratègia possible serà la planetària global. El vintcentisme s'haurà de construir sobre aquests axiomes de partida, si no vol fer crònic el segle de retard heretat dels noucentistes.
Vintcentisme: moviment per a la concepció i implementació d'un projecte pancatalà basat en l'exercici solidari de la sobirania nacional, en el marc d'una estratègia planetària d'apropiació i ús dels recursos naturals conduent a una societat equitativa que tendeix a la sostenibilitat. Una definició certament provisional que, de moment, pot servir. Una manera de posar l'eficaç artesania modernista al servei de la constructiva subversió kandinskiana per a l'edificació, a la noucentista, del que tal vegada voldríem arribar a ser. Perquè, per a ser, cal voler ser. No n'hi ha prou a haver estat, sobretot si no s'ha estat gran cosa. I cal voler ser de la manera que els temps seran: postindustrials, globals, sostenibilistes.»
Ja comencen de ser-ho. Per això em sembla que cal dotar-se d'aquest projecte vintcentista o deucentista o vintiuncentista. Em sembla que la principal feblesa dels corrents sobiranistes és que no el tenen. I sense projecte, les idees es queden en eslògans; amb un projecte inadequat, per estret o passat de moda, també.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
