Al web informatiu de la Generalitat de Catalunya, es recorda que és prohibit de fer foc al bosc entre el 15 de març i el 15 d'octubre. Una mesura cautelar oportuna: des de l'inici de la primavera fins a la tardor, el risc d'incendi forestal és més o menys alt a gran part de Catalunya. Un risc presumible d'un any per l'altre, en funció del cicle meteorològic propi del clima mediterrani, caracteritzat per tardors i primaveres plujoses, hiverns no gaire freds i força secs, i estius molt eixuts i calorosos. A mesura que la pressió de freqüentació turística estival augmentava sobre l'espai forestal, calia anar-ho recordant, perquè els incendis havien esdevingut un maldecap.
Una política de forta consolidació dels serveis de lluita contra el foc, de prevenció i de vigilància, unida a una certa consciència creixent per part de la ciutadania, han donat els seus fruits. Entre 1970 i 2012, el nombre d'incendis més aviat augmentà, però el nombre d'hectàrees cremades disminuí. Així, de les 10.000-25.000 que es cremaven cada any en la dècada dels setanta o dels vuitanta, s'ha passat a menys de 5.000 hectàrees anuals, de mitjana, durant el present segle XXI. Més pressió de freqüentació que mai sobre el bosc, menys destrucció que abans: per aquest costat anem raonablement bé, deixant de banda el fet de l'abandó forestal i la desatenció a la pagesia, que és una qüestió d'una altra índole.
Però ha sorgit un problema nou. Als ben coneguts incendis estivals, i també als hivernals, sembla que ara caldrà afegir els incendis de tardor. Això és una novetat inquietant. L'11 de novembre es declarà un incendi d'entitat no menor a l'Empordà. Se suposa que a mitjan novembre fa fresca i els boscos es troben ben humits a causa de les pluges tardorals. Però en ple novembre anem amb roba de mig temps i fa setmanes que no plou. Aquest any a penes hi ha hagut bolets, no hem hagut de treure encara els paraigües i tenim incendis forestals en temps de castanyes. Què està passant?
Doncs que el canvi climàtic es va manifestant insidiosament. El ja indiscutible escalfament global del planeta es tradueix en alteracions dels règims atmosfèrics locals. La meterologia i les estacions astronòmiques perden la sincronització tradicional. Ho fan de manera distinta a cada lloc, com passa sempre quan es desconjunta un sistema. S'ha de reconèixer d'una vegada, perquè la prudència científica no pot ser covardia pusil·lànime. Els indicis són ja molt nombrosos, pràcticament constitueixen evidències. Portem dècades abocant a l'engròs gasos exaltadors de l'efecte hivernacle a l'atmosfera i injectant-hi energia. El temps canvia. El sorprenent seria que no ho fes...
Aquest trasbals té un cost. Més en tindrà. Un cost econòmic, social i cultural. Ignorem partides de la matriu econòmica, però no ho volem reconèixer. Els incendis de tardor ens ho recorden. I també els tifons extraordinaris, com el Haiyan, geogràficament llunyans i alhora dramàticament pròxims en un món globalitzat. La factura no para de créixer.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
