Pocs mitjans de transport tenen la força simbòlica dels trens. Turner els pintava en els seus quadres a la primera meitat del segle XIX, en l'equivalent del que avui seria plasmar un Iphone a l'oli. La primera trobada del públic amb el cinema va ser amb un tren arribant a l'estació. I un dels encontres més sinistres del segle XX -el de Franco amb Hitler- es va produir amb el ferrocarril com a teló de fons. Si Hitchcock, que tan bé coneixia les pulsions de la psique humana, va fer servir tant els trens en les seves pel·lícules devia ser per alguna cosa.
Però vull deixar de banda aquestes evocacions i parlar d'un fet quotidià com és accedir amb facilitat a un vagó. Fa pocs dies, a Brussel·les, vaig constatar que el comboi regional que va de l'aeroport al centre de la ciutat, i després continua cap a la resta del país, era totalment accessible: l'altura de l'andana i del pis dels vagons coincidia de manera exacta en tot el comboi. No es tracta d'una unitat lleugera o de metro, sinó d'un tren amb tots els ets i uts. A principis dels anys vuitanta, quan vaig visitar París per primera vegada, recordo que la xarxa de rodalies (el cèlebre RER) també era completament accessible. La conclusió és que no estem davant de cap problema de caràcter tècnic, sinó d'una qüestió de voluntat.
L'operador més important de rodalies de Catalunya, afirma en la seva pàgina web que "Renfe entiende la accesibilidad no sólo como parte de su comportamiento socialmente responsable, sino también como el compromiso que la compañía adquiere directamente con la sociedad para mejorar las prestaciones y aumentar la calidad de su servicio de transporte". L'operador té fins i tot un Pla d'Accessibilitat Universal on es poden llegir tota mena de bones intencions i que a la web és descrit com "el más moderno, avanzado y participativo de Europa". Això no és acceptable. El triomfalisme s'ha de guardar per quan s'ha triomfat. El mateix pla constata que actualment les distàncies entre l'andana i els pisos dels trens oscil·len entre 390 i 600 mm. El Pla també parla de que la línia de treball és anar incorporant combois -i això ja s'està fent- amb punts específics d'accés al mateix nivell.
El problema és que parlar d'accés universal i fer que el punt d'accés fàcil sigui l'excepció és contradictori. Els trens han de ser accessibles de manera completa. Això comportaria naturalment elevar les andanes i, per tant, anar molt més enllà del lífting que s'ha fet a moltes estacions, per efectuar una revisió a fons de tots els accessos. De fet, hi ha estacions que han experimentat una renovació recent, com la de Premià de Mar, al Maresme, en què la sortida dels passatgers s'ha convertit en un despropòsit que va contra el més elemental sentit comú. La qüestió de l'accessibilitat va més enllà de l'andana i el comboi i ha de ser fruit de l'anàlisi de la pròpia ubicació de l'estació i la relació amb el seu entorn.
No atrevir-se a abordar un problema com aquest amb radicalitat resulta increïble des del propi punt de vista empresarial. La dificultat actual per pujar al tren ha de tenir com a conseqüència la pèrdua o no guany d'usuaris, així com l'augment dels temps en els trajectes. I des del punt de vista de l'administració, que té capacitat per regular la qualitat del servei, revela poca exigència i determinació. Tot plegat ens recorda la vigència del vell argument: si es vol que el transport públic guanyi la partida al privat ha de ser millor que el privat. En el ferrocarril no anem bé.
Potser -i això ja és especulació- algú pensa en el repte de l'accessibilitat universal en termes de minories. Doncs s'equivoca. El logotip de la cadira de rodes ha creat una imatge restringida d'aquesta realitat. Hi ha molts tipus de discapacitats que necessiten que la societat retiri els obstacles físics (entre d'altres) per assolir una vida més digna. Segons l'estratègia de la Unió Europea en aquest àmbit, uns 80 milions de ciutadans de la UE tenen algun tipus de discapacitat. Certament, d'aquest nombre no tots es veuen directament afectats per la mala accessibilitat del ferrocarril. Però cal comptar també les persones que, sense patir una discapacitat manifesta suficient per formar part de l'estadística, tenen dificultats de mobilitat en diferent grau, per edat o per malaltia.
Un dels aspectes més positius del moment que ens ha tocat viure és que cada vegada és més difícil fer combregar la gent amb rodes de molí. El temps dels prestidigitadors verbals s'està acabant i la seducció per l'engany més o menys ben fet comença a morir. Quan es tractava de "coser España con cables de acero", com va dir la ministra Álvarez, bé que no es van estalviar esforços. ¿Per què no es va pensar aleshores en una política social integradora que tingués a les persones, i no el simbolisme nacionalitzador del tren, com a tret definitori.
