Amb el temps, hem propendit a incorporar les estructures urbanes i paraurbanes en la matriu paisatgística. El paisatge no comença on acaba la ciutat. Tanmateix, els espais no edificats continuen essent la part medul·lar de la majoria de paisatges. Per això el manteniment d’àmplies extensions d’espais lliures és paisatgísticament capital. Això comporta un paper sistèmic destensionador associat al concepte de paisatge
"L’espai lliure ve a ser la matriu aflorant i, en tot cas, és el blanc que permeten veure el negre de les lletres"
Lliure no vol dir buit. Lliure vol dir ple d’espai. L’espai lliure és l’espai ple d’espai, o sigui l’espai pròpiament dit. Lliure tampoc vol dir intacte. Hi ha espais lliures que són espais verges, és cert, però la majoria de les vegades són espais forestals més o menys transformats, zones agrícoles o camps de golf. L’espai lliure ve a ser la matriu aflorant i, en tot cas, és el blanc que permeten veure el negre de les lletres. La lectura territorial, en efecte, és impossible sense aquests blancs de fons. En tot cas, el concepte d’espai lliure presenta diferents accepcions segons el context en què se situï. Així, d’acord amb la Llei 2/2002 d’Urbanisme de Catalunya, el sistema urbanístic d’espais lliures públics comprèn els parcs, els jardins, les zones verdes i els espais d’esplai, lleure i esport a l’aire lliure. Per contra, des d’una òptica més ecològica, els espais lliures representen els diferents elements (agrícoles, forestals, hidrològics, etc.) no integrats en l’espai urbà o paraurbà, i articulats amb un major o menor grau de connexió entre ells. En termes territorials, quan es parla de matriu d’espais lliures es considera justament aquest últim enfocament.
La suma de l’espai urbà (residencial, industrial o terciari) i de l’espai paraurbà (periurbà, rururbà o vorurbà) dóna la dimensió de l’espai ocupat. El que queda és l’espai lliure. Encara que potser no és "el que queda". De fet, l’espai lliure ha estat definit per passiva durant molt temps, cosa que li ha conferit aquest aire marginal propi de les coses romanents. Com els "invertebrats" o el "no urbanitzable", l’espai lliure semblava definir-se com el que no era. L’espai lliure ha estat, durant molt de temps, l’espai "encara no urbanitzat". No és gens exacte. Sobretot no ho és quan "urbanitzar" equival a "construir". En bona lògica, "urbanitzar" seria traslladar al territori l’esperit de l’urbs o, més exactament, l’esperit de la civitas, és a dir de la ciutadania urbana. En aquest sentit, "urbanitzar" equivaldria a "civilitzar", encara que en el llenguatge corrent "urbanitzar" equival senzillament a "edificar", almenys a ocupar, i en els últims temps a transformar en urbà o rururbà el paisatge rural o silvopastoral.
"No hi ha res més positivament constructiu que portar l’esperit cívic de l’urbs a la generalitat del territori, i per això és una perversa corrupció que aquestes destruccions incivils de l’espai adoptin l’apel·latiu d’urbanitzacions."
Així, les mal anomenades "urbanitzacions" han acabat malmetent els millors paratges del litoral mediterrani. I això, no perquè s’hagin construït en el paisatge, sinó perquè han destruït el paisatge edificant-hi elements de destrucció. Es dóna d’aquesta manera la lamentable paradoxa que el terme "urbanitzar" acaba significant "destrossar". Lamentable paradoxa, perquè no hi ha res més constructiu que el civilitzat esperit de l’urbs. La civitas, que és el màxim exponent de l’actitud progressista i civilitzada ‑i d’aquí neix el terme‑ construeix l’urbs per fer-ne seu de la seva activitat vital. En definitiva, no hi ha res més positivament constructiu que portar l’esperit cívic de l’urbs a la generalitat del territori, i per això és una perversa corrupció que aquestes destruccions incivils de l’espai adoptin l’apel·latiu d’urbanitzacions.
En definitiva, l’ideal seria que tot l’espai lliure i no verge estigués urbanitzat. O sigui, assenyadament construït d’acord amb el bon sentit de la civilitat. Això comportaria, entre altres coses, el bon i respectuós manteniment dels espais agropecuaris tradicionals, de manera que la protecció del paisatge estaria garantida, almenys a Europa. Ben mirat, la modernament anomenada ordenació del territori no respon a cap altre objectiu que la gestió adequada i prudent de l’espai, és a dir a la seva urbanització en sentit recte. La qual cosa comporta, per cert, el manteniment de la seva bona salut fisiològica, no només de la seva conservació anatòmica. Bona salut fisiològica en termes socials i també en termes ecològics. Bona salut ecològica que no pot ni tan sols imaginar-se sense un grau prou elevat de biodiversitat i de diversificació socioeconòmica.
Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).
