Periodista i activista ambiental.
30/08/2006 - 00:00
Intermitentment des de l'any 2003 arriba a la meva bústia de correu electrònic un escrit que alerta de l'aprovació imminent d'una llei contra l'Amazònia i demana afegir el teu nom a un llistat. El text comença amb el paràgraf escrit en un mal castellà: 'El Congreso de Brasil está a punto de votar un proyecto de ley que reducirá la superficie de la selva amazónica a un 50% de su tamaño actual. Te llevará nada más que UN MINUTO leer lo que sigue, pero por favor tomate el tiempo y luego añade tu nombre a la lista antes de pasarla a tu lista de correos'.
Rebec a signar manifestos, envio a la seva procedència, sigui un amic o un desconegut, una explicació de que 'El Congreso de Brasil...' es tracta d'una llegenda urbana documentada que roda i roda. Les reaccions em serveixen per saber el comportament ètic del que ha col·laborat amb la seva bona fe a una enganyifa enverinada.
No paro de pensar que l'Amazònia ha patit tantes llegendes que ha esdevingut un indret llegendari que fins i tot pot inspirar a gent amb mala llet, uns desgraciats capaços de donar curs a aquest engany de mal gust.
No tota la seducció cap a l'Amazònia està empastifada per aquests abusos a la bona voluntat de la gent. Llegeixin, si més no, el darrer número 68 de COLORS, la revista trimestral lligada al grup empresarial italià Benetton, que surt en una doble edició anglesa combinada amb quatre edicions: la francesa, l'italiana, la castellana i la portuguesa. La trobaran als quioscos durant dos mesos.
'Amazònia' és un número especial i excepcional. La revista s'ha mantingut perdent pistonada, però deixant un llegat d'un periodisme educatiu, agosarat, contrastat, on les passions, les creus humanes i els escenaris més banals són les protagonistes. Les pàgines grogues que tanquen cada número també han perdut trempera, però segueixen sent esculls de corall on trobar les iniciatives més diverses sobre el tema de portada. Les fotografies i els textos (alguns mal traduïts al castellà, tot sigui dit) són pertinents, creatius i atractius, que no és dir poc. Però no era la meva intenció exposar les meves opinions sobre la revista sinó sobre l'Amazònia.
La grandària, la immensa plana i la difícil accessibilitat han fet de l'Amazònia un espai fora de control on habiten personatges com els descrits a la revista. Tribus indígenes no contactades a pocs quilòmetres (hi ha un organisme de l'administració brasilera amb aquest nom); aventurers a la recerca de la sort i el monetal, el vil metal; riberencs abandonats que viuen pendents de l'arribada de les canoes; científics a la recerca d'espècies encara no descrites i coneixements ancestrals amb sofisticats ordinadors connectats per satèl·lit (un dels entrevistats ve a dir que 'on la gent hi veu un bosc ell hi veu una farmaciola'); representants d'ONG occidentals a la recerca de la llum; conversos a religions de comunió setmanal... Una fauna digna de ser descrita.
A l'Amazònia els tòpics no han deixat veure el bosc. El descobriment del concepte 'extractivista', avanç del concepte de sostenibilitat (extreure de la selva els béns que permetin viure als seus habitants en condicions dignes) no ha funcionat doncs el mercat internacional no valora el làtex obtingut, per exemple, i tracta els fruits secs amazònics com la nou de Califòrnia o l'avellana de Turquia i la gestió de les patents dels principis actius vegetals difícilment poden ser gestionats per les comunitats locals.
L'Amazònia no és el pulmó del planeta. La selva absorbeix quasi tant oxigen com el que produeix. El professor d'ecologia Joandomènec Ros va aclarir aquest tòpic tot afegint que el paper de la selva com embornal de diòxid de carboni, d'esmorteïdor el cicle de l'aigua i del clima, de farmaciola. Ara s'insisteix en difondre el seu paper com climatitzador de l'aire terrestre, un paper novament decisiu. Brasil es troba entre els primers estats emissors del món amb un total de 500 milions de tones a l'any de diòxid de carboni, de les quals 300 procedeixen dels incendis amazònics. (Aquestes dades contrasten amb les recollides a COLORS, pàgina 25, segurament equivocades per simplificació).
Gilberto Gil escriu l'editorial del COLORS en qüestió. El ministre de cultura de Brasil, cantant, compositor i representant del Partit Verd al govern presidit per Lula (PT), esmenta el paper de la seva companya de gabinet, l'ecologista i senadora de l'Acre, Marina Silva, que amb ell són els dos únics ecologistes que queden al govern de Lula. Suport que van perdre arran l'acceptació de la imposició de la soja transgènica i la dimissió del diputat ecologista Fernando Gabeira. I parla dels seus èxits aconseguint protegir, el passat mes de juny, 1,8 milions d'hectàrees en àrees de conservació protegides en zones desforestades que se sumen a les 19,3 milions d'hectàrees legalment protegides (l'extensió de més de sis catalunyes). Però, Gilberto Gil insisteix en l'Amazònia real, la suma de totes les amazònies on 'cada una d'elles no sobreviu sense les demés'. Per això 'aquest nou projecte ha de combinar un més gran creixement econòmic i una millor distribució de la renda, de la qualitat de vida i de l'accés a la ciutadania. Es tracta de la maximització de l'ús sostenible de les tres grans riqueses dels nostres països: la biodiversitat, la diversitat cultural i el capital humà' (17 milions d'habitants).
L'estima catalana per l'Amazònia té moltes cares i totes elles es sumen. Em diran que caldria excloure els que es lucren de la importació de fusta amazònica d'extracció il·legal i l'extracció de petroli de la conca. Temps hi haurà per parlar de la impunitat.
L'estima de l'Amazònia és plural. Una és l'estima pastoral de Pere Casaldàliga; l'altre és la física, sensorial i científica de Jorge Wagenberg, ben resumida visualment al llibre Amazonia ilusiones ilustradas de fotografies postals. Cal recordar l'exposició L'Amazònia el darrer paradís al Museu de la Ciència (1993-1995), fins i tot acompanyada amb una publicació periòdica en català. Hi ha l'amor activista d'en Quimet d'Amazònia Assemblea de Solidaritat, i les campanyes recents de Greenpeace, sense oblidar el compromís militant amazònic d'en Pep Valenzuela. Cal tampoc no oblidar l'aportació mundial que significa l'Enciclopèdia Biosfera (1994), especialment el seu segon volum dedicat a les selves tropicals. És a dir, hi ha una certa tradició catalana d'estima a l'Amazònia. No l'oblidem.