Ja fa quatre anys que va tenir lloc la cimera del clima de París —com passa el temps— i de nou toca que els països membres de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) es reuneixin per avaluar els resultats de la lluita contra l‘emergència climàtica en la que s’han compromès més de 190 països. Aquesta Cimera Mundial del Clima, la número 25, s’havia de celebrar a Brasil, però quan l’inefable Jair Bolsonaro es va convertir en president electe el 28 d’octubre de 2018, el nou gabinet de govern va dir que no podia ser. Bolsonaro, negacionista del canvi climàtic, sol fer bromes d’alt nivell respecte l’emergència climàtica, com quan va dir, literalment, que per combatre-la «en tindríem prou en menjar una mica menys i fer caca un dia de cada dos». El seu llistó intel·lectual és quasi tan poc elevat com el del seu homòleg i troll mediàtic Donald Trump, líder d’un dels països més contaminants el món, qui aquest novembre ha iniciat el procés de retirada de l’Acord de París. A finals de 2018, quan els propis experts de la «seva» Casa Blanca li van entregar un esfereïdor informe de 1.656 pàgines sobre els costos de l’escalfament global, encarregat pel Congrés (Evaluació Nacional del Clima), va donar-hi un cop d’ull, i dient «no m’ho crec» , es va quedar tan ample.
"La trobada és especialment important perquè ha de servir per aconseguir que el que es va pactar a l’Acord de París es faci efectiu a partir del 2020, el que significa implementar mesures nacionals arreu que hauran de ser vigents el proper mes de gener"
Després de la negativa de Brasil, la cimera anava a ser acollida per Santiago de Xile, però tampoc va poder ser, perquè el passat 30 d’octubre el president Sebastián Piñeira, sobrepassat pels aldarulls i les protestes ciutadanes que reclamen reformes contra la desigualtat a aquest país sud-americà, va retirar la proposta. En aquest marc de circumstàncies, finalment la COP25 tindrà lloc a Madrid entre el 2 i el 13 de desembre, i la trobada és especialment important perquè ha de servir per aconseguir que el que es va pactar a l’Acord de París es faci efectiu a partir del 2020, el que significa implementar mesures nacionals arreu que hauran de ser vigents el proper mes de gener.
Mentre aquest engranatge tan complex com lent es posa en marxa, l’emergència climàtica segueix el seu curs de forma imparable i els seus efectes, com constaten multitud d’informes científics, es deixen sentir arreu del planeta i a tots els ecosistemes, des dels pols fins els tròpics, a ambdós hemisferis, fent que les condicions de vida siguin cada cop més difícils per una gran majoria d’espècies, òbviament també la nostra, generant una angoixa que el filòsof Glenn Albrecht ha batejat amb el neologisme solastalgia, paraula que defineix el malestar ocasionat pels perjudicis mediambientals de l’entorn proper. Recentment, nombrosos membres de la comunitat científica internacional, tradicionalment dedicats a fer la seva feina deixant de banda el món d’unes emocions que no contempla el mètode científic, han fet un gir en aquest sentit manifestant la seva inquietud, tristesa i estupefacció davant dels fets i de la inacció dels governants davant el canvi climàtic.
"La idea generalitzada de que el científic ha de ser un observador desapassionat és equivocada. En realitat, la tristesa i la recuperació postraumàtica poden reforçar la resolució i la inspiració de la creativitat científica. Per entendre i trobar solucions per als nostres ecosistemes naturals, cada cop més fets malbé, s’ha de permetre que els científics ambientals plorin i que se’ls recolzi al llarg del procés"
El passat mes d’octubre uns investigadors de la Universitat d’ Exeter, a Regne Unit, inclús van exigir el seu dret a «plorar davant la destrucció de la natura», com van afirmar en una carta publicada a Science «Les taxes de destrucció del medi ambient són avui més grans que en cap punt anterior de la història humana. Aquesta pèrdua d’espècies, ecosistemes i paisatges provoca fortes respostes d’afligiment en les persones vinculades emocionalment amb la natura.(...) La idea generalitzada de que el científic ha de ser un observador desapassionat és equivocada. En realitat, la tristesa i la recuperació postraumàtica poden reforçar la resolució i la inspiració de la creativitat científica. Per entendre i trobar solucions per als nostres ecosistemes naturals, cada cop més fets malbé, s’ha de permetre que els científics ambientals plorin i que se’ls recolzi al llarg del procés». Per altra banda, aquest mes de novembre, tal com recollia Sostenible el 7/11, es publicava una declaració signada per milers de científics d’arreu del món (encapçalada per investigadors d’Estats Units, Austràlia i Sudàfrica) on també s’ha fet palès un missatge punyent que fins i tot al·ludeix a la moralitat. «Els científics tenim l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Basant-nos en aquesta obligació i en els indicadors gràfics que es presenten a continuació, més de 11.000 científics signants d’arreu del món declarem de manera clara i inequívoca que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica. (...). La crisi climàtica està estretament lligada al consum excessiu de l'estil de vida ric», afirmen sense embuts. I entre els signes encoratjadors assenyalen la disminució de les taxes mundials de natalitat, un altre tema tabú.
Michael Trommer, artista que ha plasmat en diferents obres el concepte e Solstagia
El 1988, l’italià Carlo Cipolla, historiador econòmic, definia en el seu assaig Lleis fonamentals de l’estupidesa humana quatre tipologies de persones —incautes, intel·ligents, dolentes i estúpides— i concloïa que aquestes darreres, que defineix com persones capaces de perjudicar els demés sense treure’n rendiment o inclús autoperjudicant-se, són el tipus de gent més perillosa que existeix, i relacionar-s’hi, també és altament nociu. Cipolla creia que una persona pot ser estúpida independentment de qualsevol altre característica: pot ser d’una ideologia o d’una altra, rica o pobra, culta o analfabeta. L’estupidesa, defineix la RAE, consisteix en una notable ineptitud en comprendre les coses. I en la poca consciència d’aquesta ineptitud, podríem afegir. Perquè tots som enormement ineptes en segons què però això no hauria d’impedir que valoréssim i respectéssim la saviesa aliena.
"Ara ens caldria apujar el focus encara una mica més, i assimilar que, com a individus, tampoc som el centre del món. Formem part d’una gran societat humana amb qui estem ineludiblement vinculats i la col·laboració serà l’única sortida digne"
En aquest punt tan crucial de la història en el que vivim sembla que només podrem sortir victoriosos si engeguem una nova revolució copernicana. En la original, la humanitat va descobrir que la Terra no era el centre de l’univers. En una segona, vam saber que l’ésser humà no és una criatura feta per i a imatge de Déu, sinó una espècie més entre moltes amb qui compartim un ancestre comú. Ara ens caldria apujar el focus encara una mica més, i assimilar que, com a individus, tampoc som el centre del món. Formem part d’una gran societat humana amb qui estem ineludiblement vinculats i la col·laboració serà l’única sortida digne. No hi haurà millor solució que la beneficiï a la majoria. Si no ho aconseguim, serà perquè han guanyat els estúpids. El que surti d’aquesta cimera ens donarà, un cop més, noves pistes sobre el percentatge d’estupidesa present entre els de la nostra espècie.
