Els colors de l’economia

Les idees velles no esdevenen noves pel sol fet de pintar-les amb tonalitats atractives
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
30/10/2014 - 00:00

Un anunci de televisió assegura que un determinat detergent té un baix contingut en "productes químics". Portentós, perquè tots els productes planetaris són enterament químics. L'anunci pretén dir que aquell detergent no conté compostos sintètics nocius, però ho expressa incorrectament i consolida una percepció social negativa envers la química, que és la cosa més natural del món. Un fet comparable passa amb els termes "ecològic", "sostenible" o "verd". Són paraules avui dia emergents i, certament, de significat equívoc. Qualsevol invent pintoresc aspira a ser "sostenible" i en qualsevol gerani s'hi veu un valor "ecològic". Estirant el fil: què vol dir "verd"? Doncs vol dir ecològic i sostenible, però el mal és que no acabem de saber què signifiquen ni una cosa ni l'altra...

Un bon dia es començà a parlar d'"economia verda" per referir-se al sector industrial i comercial que es dedicava a activitats relacionades amb la qualitat ambiental. Era com parlar del "ram de l'aigua", posem per cas. Amb aquesta lògica, algú hauria pogut parlar d'"economia vermella" per referir-se a carnissers i cansaladers, per exemple. Només quan designa una manera diferent i innovadora de concebre l'activitat productiva, els formats de consum i la redistribució dels valors afegits generats, l'economia verda deixa de ser una nova denominació anecdòtica d'una vella activitat per esdevenir una veritable nova categoria ontològica. Aleshores ja no és una etiqueta, sinó una ideologia. És l'estratègia econòmica dels principis sostenibilistes. I és també aquesta nova dimensió categòrica el que justifica la creixent incursió en el terreny econòmic de pensadors provinents de camps altres que el de l'economia tradicional.

(F)

La Revolució Industrial suposà un gran salt escalar en la demanda d'energia i de recursos, en la producció de manufactures, en la generació de residus i també en l'entitat dels estocs demogràfics humans, que han passat de ser de 1.000 milions l'any 1800, a 6.000 milions l'any 2000 i a 7.000 milions l'any 2012. L'enormitat ha convertit aquest canvi quantitatiu en sistèmicament qualitatiu. Però la lògica econòmica convencional continua ancorada en la matriu preindustrial: igual que dos-cents anys enrere, creu en el creixement indefinit, suposa que l'exterior és tan gran que s'hi pot externalitzar qualsevol disfunció i sembla persuadida que hi ha tants recursos al planeta que ens en podem emparar il·limitadament. L'evidència mostra el contrari, però el prejudici es nega a acceptar-ho.

Pregunta: en una economia globalitzada, on és l'exterior? Resposta: enlloc, per això ens ofega la contaminació local i patim la contaminació global en forma de canvi climàtic creixent. Pregunta: 1.000 milions demandant x per cap, afecten el sistema igual que 7.000 milions demandant 5ox (que és l'increment per barba fruit de la industrialització)? Resposta: de cap manera, per això el creixement quantitatiu com a motor de l'economia i com a sinònim del desenvolupament no és viable a mitjà termini (ni a curt termini, segons com). Pregunta: moure's tota la vida en un sol terme municipal i no disposar de telecomunicacions, equival a viatjar constantment i a portar a la butxaca un smartphone connectat a internet? Resposta: ni en broma, per això la majoria dels recursos consumits en cicle obert no generen servei, sinó mobilitat redundant. I així ad nauseam.

El consum en cicle obert (utilització parcial del recurs i abocament del residu) és preindustrial, però tots els números de l'economia convencional encara s'hi basen. En els balanços, es prescindeix de les externalitats socioambientals negatives i no es patrimonialitzen els serveis ecològics (clima, sòl, cicle del aigua, qualitat de l'aire, etc.). Són uns balanços falsejats perquè ignoren una part significativa de les partides en considerar-les fora del cicle econòmic. Bastaria tancar els cicles materials per recompondre la matriu de càlcul: aquest és un dels pilars de l'economia verda. Per això m'agrada dir que la sostenibilitat és la millor relació cost/benefici, sempre que el cost internalitzi tots els costos i el benefici consideri tots els beneficis.

I, at last but not least, la qüestió social. Per a l'economia verda, la mera plusvàlua (increment de preu o de diners) no equival a valor afegit (increment de servei), de manera que l'artefacte financer perd l'abassegador protagonisme que té ara, mentre que la redistribució equitativa (no igualitària) de la riquesa generada esdevé un objectiu econòmic en ell mateix. Quasi res. Tot plegat comporta una revisió sistèmica de molts principis i conceptes econòmics, entranyables però amortitzats per la història, la vigència forçada dels quals ens està amargant el present i comprometent el futur. Així que "verd" és molt més que el nom d'un color.

 

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí