S'han quantificat vuit límits ecològics de seguretat globals: sis d'ells ja han estat superats. De fet, el 28% de la població mundial pateix la transgressió de quatre límits o més.
Font: Stockholm Resilience Center
Fins quan és sostenible una tendència global? Quines son les principals tendències insostenibles al món? Quan comença el risc dels desequilibris ecològics globals, per a la humanitat? Aquestes i altres preguntes complexes i importants han estat abordades pel Centre de Resiliència d'Estocolm (CRE), un organisme creat l’any 2007 per la Universitat d'Estocolm i l'Institut Beijer d'Economia Ecològica de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències.
A diferència d’altres centres científics sectorials, ambientals o socials, el CRE aborda la resiliència d’una manera integrada, és a dir, socioecològica. I, a més de fer seguiments i difondre’n els resultats, assessora els responsables polítics i la indústria sobre la gestió dels ecosistemes i el desenvolupament sostenible i equitatiu a llarg termini a Europa i a altres llocs del món, a més d’impulsar recerques i programes de formació. Actualment, compta amb prop d’un centenar d’investigadors postdoctorals i és dirigit per la Dra. Line Gordon.
L'any 2009, el CRE, va proposar i difondre el marc dels "límits planetaris", per als governs i organismes de gestió, com a condició prèvia per al desenvolupament sostenible. Aquest marc conceptual planteja que els processos del «sistema Terra» tenen uns llindars de seguretat que defineixen un "espai operatiu segur per a la humanitat" i que és prudent no sobrepassar. El CRE va identificar nou "sistemes de suport vital planetaris" essencials per a la supervivència humana i va desenvolupar metodologies per avaluar quantitativament el seu grau d’alteració, que ha anat afinant al llarg dels anys. També va estimar fins a quin punt podríem anar abans que la nostra supervivència estigués amenaçada. Més enllà d'aquests límits de seguretat, hi ha el risc de "canvi ambiental irreversible i sobtat" que podria fer que la Terra esdevingués molt menys habitable. En el primer càlcul realitzat, dos dels nou llindars ja havien estat superats.
El 2015, el CRE va publicar la primera actualització. Varen canviar el nom del límit "pèrdua de biodiversitat" per "canvi en la integritat de la biosfera", per remarcar que el funcionament de la biosfera en el seu conjunt és el més important que la diversitat genètica, que també avalua, i va substituir "contaminació química" per "noves entitats" per tal d’incloure-hi els contaminants orgànics, els materials radioactius, els nanomaterials i els microplàstics. L’actualització del 2015 va mostrar que s'havien superat quatre dels límits de seguretat: la pèrdua de la integritat de la biosfera, els canvis del sistema terrestre, els cicles biogeoquímics del fòsfor i el nitrogen, i el canvi climàtic.
"L’actualització del 2015 va mostrar que s'havien superat quatre dels límits de seguretat: la pèrdua de la integritat de la biosfera, els canvis del sistema terrestre, els cicles biogeoquímics del fòsfor i el nitrogen, i el canvi climàtic."
El passat mes de maig, la prestigiosa revista Nature va publicar la segona actualització del càlcul amb el títol de «Límits segurs i justos del sistema Terra», obra d’un equip d’investigadors encapçalats per Johan Rokström, un dels fundadors del CRE. Els tres criteris d’avaluació son: estabilitat del sistema Terra i justícia interespècies; justícia intergenerational, entre les generacions passades, presents i futures; i justícia intragenerational entre països i comunitats.
Dels nou llindars analitzats, el CRE constatà que set ja superaven l’àmbit de seguretat. L’avaluació de la justícia social d’aquestes transgressions ecològiques, s’abordà des de la perspectiva de «Justícia del sistema Terra» desenvolupada per Joyeeta Gupta i col·laboradors.
Per ordre de gravetat els llindars globals que ja s’han superat són aquests: la presència d'entitats químiques artificials a l'entorn, els fluxos geobiològics (nitrogen i fòsfor), la integritat de la biosfera (genètica i funcional), el canvi climàtic, els canvis en els sistemes terrestres, els canvis en els sistemes hídrics (abastament humà i ecosistèmics). La darrera avaluació del CRE ha tornat a palesar que el «canvi climàtic» no és pas la primera tendència insostenible global en gravetat (malgrat que estigui tan sovint en el focus mediàtic), sinó la quarta. Totes aquestes dimensions constitueixen una mateixa crisi sistèmica global, i estan interrelacionades per múltiples sinergies, la natura i el signe de les quals difereix segons les regions del món.
Aquesta darrera actualització ha permès quantificar vuit límits ecològics de seguretat globals, i constar que sis ja han estat superats. Més concretament, ha mostrat que el 28% de la població mundial pateix la transgressió de quatre límits o més, tot i que l’afectació incideixi només en el 5% de la superfície terrestre, mentre que dos o més límits han estat transgredits en el 52% de la superfície terrestre i ja afecten el 86% de la població mundial. Com era d’esperar, les àrees més crítiques son a les regions que més densitat de població concentren en països o regions empobrits, fet que planteja greus problemes de justícia intrageneracional.
"Els llindars globals que ja s’han superat són aquests: la presència d'entitats químiques artificials a l'entorn, els fluxos geobiològics, la integritat de la biosfera, el canvi climàtic, els canvis en els sistemes terrestres, i els canvis en els sistemes hídrics."
D'ençà que s’avaluen aquests límits ecològics de seguretat, les tendències de risc global han augmentat sense aturador. Els llindars definits pel CRE no son pas punts d’inflexió que desfermin conseqüències immediates tan bon punt son traspassats. Tal com explica la teoria de la Gaia orgànica, de Carlos de Castro, la Terra es capté com un supraorganisme. Els seus sistemes d’autoregulació (homeostàsia) tenen una certa capacitat d’amortir els desequilibris. Ara bé, quan en pocs anys s’acumulen indicadors que superen els llindars seguretat, com ha demostrat el CRE, el risc que esclati un problema greu, que provoqui canvis de fase, augmenta indubtablement. Igual com s’esdevé amb els indicadors de la salut humana.
Podríem preguntar-nos, doncs, per què les polítiques ambientals internacionals no han tingut en compte totes aquestes tendències globals insostenibles? Què ha impedit que les reconeguessin i que desenvolupessin respostes com s’intenta fer en el canvi climàtic i la biodiversitat? Potser els manca sentit de les proporcions i de les prioritats? No serà un efecte de la creença en el progrés tecnocràtic, que predisposa a només identificar possibles solucions quan estan vinculades al creixement i el desenvolupament tecnològics?
A escala de Catalunya, des de fa uns anys s’avaluen les tendències en biodiversitat, connectivitat ecològica, fòsfor i nitrogen, així com les dels ecosistemes aquàtics i reserves d’aigua, i sabem que son totes elles insostenibles. Ara bé, de les tendències relacionades amb els altres tres llindars de seguretat i justícia globals definits pel CRE, no se’n té constància. No caldria fer-ne seguiment, també, a casa nostra? Per revertir les tendències negatives, no caldria superar l’enfocament sectorial de les respostes, que s’han demostrat tan poc efectives? No ha arribat l’hora d’aplicar el principi de precaució (el primer i més important principi de sostenibilitat) d’una manera sistèmica, per fer-hi front de manera simultània?
