La meva dona em detestava. Abans de ser-ne, vull dir. Havíem coincidit en algun acte acadèmic i havíem llegit textos un de l'altre. Amb els anys, s'havia format una mala idea de mi a partir d'alguns gests i de les seves suposicions. Fins que finalment ens vam tractar. Sorgí aleshores un corrent d'atracció recíproca que desembocà en manifesta estimació. En què basem els nostres judicis sobre les persones?
En un article recent, em vaig referir a Jordi Solé Tura. Li vaig atribuir un pensament que sempre havia cregut seu. La família em va fer notar que era una llegenda urbana més, propalada pels seus adversaris ideològics. Em vaig sentir trasbalsat. Donem per bones moltes asseveracions comunament admeses perquè ens resulta impossible contrastar totes les informacions que ens arriben. Com construïm el corpus dels nostres referents?
A força de constatar fets així, m'he tornat cautelós i humil. Sé que alguns dels meus convenciments no són gaire sòlids. Però ignoro quins. Actuo honestament, però no sé fins a quin punt correctament. Per això repudio l'arrogància de tanta gent segura d'ella mateixa. Una cosa és la determinació, sempre necessària, i una altra la seguretat acrítica. D'aquí ve l'enorme pertinència de la falsació popperiana: què vaig creure ahir que avui hauria de reconsiderar?
Vivim temps de mudança. Tots ho són, certament, però uns més que altres. Els d'ara han de refer paradigmes, després de dos segles de civilització industrial, economia expansiva i democràcia parlamentària. Hem de posar la nostra determinació al servei de la falsació. O viure segurs i enganyats. És a dir, deixar-hi estúpidament la pell. Sense reconsideració lúcida i humil, avui no viuria amb la meva dona i tornaria a escriure coses inexactes sobre Jordi Solé Tura. La veritat es descobreix combatent les foscors de cadascú.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
