Tenir raó és relativament fàcil. Basta considerar amb atenció i sensatesa els components de cada cas. Si es disposa de tota la informació, això està a l'abast de qualsevol que faci servir el bon sentit. És cert que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits, però vaja. Potser m'ho miro amb deformació cartesiana, però trobo que no és tan difícil com això concloure rectament a la vista dels fets. Per què ens equivoquem tant, doncs?
"Ja t'ho deia!": una exclamació habitual. La persona que va encertar el diagnòstic veu ratificat el seu dictamen pels fets posteriors. Tenia raó. Però no va saber evitar res. La dificultat no resideix tant en el pronòstic com en l'adopció de les mesures que se'n desprenen. Activar l'alarma del despertador és fàcil; llevar-se, ja és una altra cosa. Exigeix determinació i capacitat per contrariar la tendència.
La crisi que vivim era perfectament predictible. És més: molts la vam predir. No tenia cap mèrit adonar-se'n. Els sistemes piramidals sempre acaben malament. Anar incrementant plusvàlues sense generar gaire valors afegits és una piràmide de la pitjor mena. No és créixer, és inflar-se. La gràcia era ser capaç de frenar el procés. Alguns ‑tampoc tants, tot s'ha de dir‑ ens vam afartar de llençar alertes. En va. L'habilitat hauria d'haver consistit a propiciar els canvis necessaris.
Tenir raó massa d'hora és com estar equivocat. Més encara: només tenir raó és equivocar-se. Cal saber què fer i, a més, fer que passi. Una gran lliçó que t'ensenya la vida. Per això l'acadèmia no va enlloc sense l'empresa. L'enginyeria de procés que projecta el trànsit del lloc on som al lloc on volem ser és determinant. Per això cal projectar la sostenibilitat. Denunciar la insostenibilitat, o la crisi, no basta. Més aviat frustra. Ens cal un projecte executable. La política hauria de servir per impulsar-lo. De moment, només retalla i apuja l'IVA. Valors, projecte i il·lusió: si no, no ens en sortirem.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya.
