Si vostè entra al web de l'empresa Lockheed Martin rebrà informació sobre el nou caça F-35, capaç d'enlairar-se en una pista curta i d'aterrar verticalment, o sobre l'Orion Multi-Purpose Crew Vehicle, un satèl·lit artificial polivalent i tripulable. No se n'estranyi: Lockheed Cooporation, ancessora de Lockheed Martin, fabricà artefactes voladors des de 1912, entre els quals el famós avió de transport C-130 Hercules o l'enlluernador L-1049 Super Constellation, el súmmum d'avió comercial en els anys cinquanta. Lockheed Martin és una sòlida companyia californiana, també capaç de fabricar vaixells, helicòpters o míssils, que té 116.000 treballadors i una facturació anual de 45.000 milions de dòlars.
Al web en qüestió, al costat d'una aclaparadora oferta de parafernàlia bèl·lica ultramoderna, s'anuncia que ben aviat Lockheed Martin posarà al mercat un revolucionari reactor nuclear de fusió. Com aquell que res, pot llegir-s'hi que el reactor serà prou petit com per cabre en un camió i prou potent com per proporcionar l'energia que necessita una ciutat de 100.000 habitants (de 100.000 nord-americans, cal entendre, que equival energèticament a una ciutat tercermundista d'1.000.000). O es tracta d'un bluff considerable, o és una notícia de gran transcendència. En efecte, el Programa ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor) pretén també produir un reactor nuclear de fusió, però no ho veu possible fins a 2035 0 2045, tot i que és el més gran projecte de recerca mai concebut i que, a partir d'uns esperançadors primers resultats obtinguts l'any 1991, hi participen des de l'any 2006 la Unió Europea, Rússia, els Estats Units, Corea del Sud, la Xina, l'Índia i el Japó.
Mentrestant, la fractura hidràulica (fracking) va fent via a marxes forçades. És una tècnica per a extreure hidrocarburs atrapats en roques profundes. Consisteix a perforar un pou i injectar-hi aigua i additius a molta pressió fins a fissurar les roques impregnades d'hidrocarburs i fer-los emergir a l'exterior pel mateix pou. La novetat és que ara s'està utilitzant per obtenir gas metà (gas natural) de determinats esquists o pissarres (shale gas). Gràcies al fracking, les reserves estimades de gas natural tripliquen les anteriorment conegudes, segons la EIA (Energy Information Administration) del Estats Units.
(F)
Totes aquests bones notícies aparents tenen una contralectura. La fusió nuclear, que emula els processos que tenen lloc al Sol, aspira a unir dos nuclis d'hidrogen (deuteri) en un nucli d'heli, la qual cosa allibera quantitats ingents d'energia. D'hidrogen n'hi ha tant com se vulgui i els residus radioactius resultants són escassament rellevants, contràriament al que passa amb la fissió nuclear de les centrals actuals. El cas és que ja sabem fer aquesta fusió: es diu bomba d'hidrogen. La gràcia és confinar magnèticament de tal manera la reacció de fusió que en comptes d'una bomba tinguem un reactor. El programa ITER o l'artefacte anunciat per Lockheed Martin persegueixen justament això, però cal estar molt segur que res no es descontroli... La contralectura de la fractura hidràulica per a obtenir gas d'esquist, a son torn, és que té serioses contraindicacions ambientals si no es respecta un protocol d'actuació molt estricte: consumeix aigua, emet metà a l'atmosfera, pot induir sismes, afectar les capes freàtiques o alterar el paisatge, etc. (foteses, per a alguns...).
Paral·lelament a tot això, s'obre pas una altra manera de veure les coses. En comptes de perseguir un mític Eldorado energètic (més versemblant a llarg termini en el cas de la fusió que en el del gas d'esquist, per cert), hi ha qui tracta de moderar la demanda. Naturalment, aquesta aspiració és immediatament ridiculitzada pels comercialitzadors d'hidrocarburs, molt competents en el seu ram, però avesats a basar el seu negoci en la ineficiència dels seus clients. Fredament considerada, la posició dels partidaris de la contenció (estalvi, eficiència i suficiència) és molt raonable. Més que guanyar molt, pretenen gastar poc. És un principi de bona administració. És clar, si guanyen bastant i no gasten gaire, molt millor, de manera que hi ha camp per córrer. Per això, confiar només en la sort (fusió) o ajornar el problema (gas d'esquist) és tan poc seductor com encastellar-se únicament en l'austeritat.
L'any 2002, els paleoantropòlegs Eudald Carbonell i Robert Sala van publicar el llibre Encara no som humans. Un títol provocador per cridar l'atenció sobre la distància que hi ha entre el pretensiós Homo sapiens que diem ser i la considerable mesquinesa, immensa mandra i deplorable falta d'imaginació en què naufraga la humanitat actual. Tal com som de moment, massa energia fins i tot ens faria mal, potser...
*Article publicat a El Periódico
