Vaig dur el seu pare, quan era un infant com ells, a veure el Gran Circo Americano. Les seves tres pistes amb actuacions simultànies feien aleshores furor. Els trapezistes volaven pels aires mentre, al costat, els elefants feien treballoses cabrioles i, més enllà, una colla de malabaristes completava l'escena. Ningú no sabia cap on mirar. El meu fill, sí. Tenia tota l'atenció posada en un petit accés lateral per on entrava i sortia un auxiliar amb pala i escombra. "Mira el senyor de la porteta!", m'insistia entusiasmat.
Hem construït una realitat amb massa pistes simultànies, massa canals televisius, massa marques als prestatges, massa de tot i de massa. Als humans ens mou la il·lusió, no l'excés. I la il·lusió va associada als desigs de satisfacció incerta. Sense cap desig satisfet, la frustració s'empara del nostre esperit; sense cap desig per satisfer, sucumbim de fàstic. I aquesta imprescindible il·lusió sol perseguir petits plaers concrets, com sentir el raig d'aire acanalat o observar la porteta d'obertura imprevisible.
"T'agrada el meu quadre?", preguntà un pintor afalagat per l'atenció que un infant posava en la seva feina. "No, senyor. El que m'agrada és veure com surt la pintura del tubet", li respongué la criatura. Patim un món dominat per pintors infatuats i per escenògrafs embogits. "I got plenty o' nottin" ("Tinc molt de no res"), canta feliç l'invàlid negre de "Porgy and Bess", amo i senyor de celatges estrellats. No som feliços per les moltes coses que l'opulència industrial ens ha donat, sinó infeliços per les que trobem que encara ens falten.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
