[EPS 6] De l'activisme a l'artivisme (per Jordi Bigues)

A hores d'ara, l'afirmació Cada home, un artista de Joseph Beuys (1921-1986) pot semblar una feliç idea, malgrat que sovint quan es parla del dret a la cultura es pensa amb el dret al consum de béns culturals, més que no pas en una pràctica on es pot jugar un paper més o menys actiu segons el moment i l'esdeveniment. Faig aquesta reflexió enmig de La Patum de Berga on no es pot entendre l'espectacle sense els nouvinguts, entre els que em trobo, i els hereus directes de les representacions simbòliques transmeses de pares a fills i que ara és considerada un Patrimoni immaterial de la Humanitat. És a dir, el dret a la a la cultura, recollit al propi Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts espanyoles, no és un dret del consumidor o de l'autor, és un dret fonamental de ciutadania. Em ve a la memòria una anècdota d'una conversa a Moscou entre el president Nikita Khruscov (1894-1973) i el pintor Pablo Picasso (1881-1973). Diuen que Khruscov, li va dir: 'En confiança, francament, el que vostè pinta ho podria fer qualsevol vailet'. I en Picasso humilment va contestar: 'Un de petitó si, però vostè... no, no el crec capaç'. Al nostre temps, em refereixo al del que anomenem civilització Occidental, les pràctiques artístiques invadeixen territoris desconeguts: a les arts plàstiques hem afegit les arts visuals, les arts decoratives, les arts escèniques i gestuals, les arts virtuals, si més no. En moltes escenes com instal·lacions, el visitant no contempla únicament una obra sinó que l'integra i li dóna sentit com dins d'un escenari sense pati de butaques. Estem davant la vivència contra la transcendència i la durabilitat de les obres artístiques. Tot això té lloc en mig d'una vella polèmica sobre 'què és art?' alimentada sovint pels escriptors acadèmics. Mentre que les activitats literàries estan encotillades a unes normes més o menys rígides però determinants, en les arts plàstiques l'emergència del món interior, a partir de les avantguardes, permeten expressions pures i aparentment ahistòriques. Caldrà, però distingir i ordenar. L'art del nostre temps no és pot deslligar de les preocupacions del nostre temps com tampoc ho van poder fer a Altamira o el 2 de maig de 1808. Per resumir-ho contundentment: L'ecologisme és l'humanisme contemporani. Ara bé, l'artista (ja hem dit que aquesta condició ja no és una activitat closa o gremial, l'època dels gremis ja no existeix) s'acosta a aquests reptes de diferents maneres. La més superficial és el propi material, els ingredients, amb els que treballa. Ja hem vist la substitució d'ingredients en les pintures i la introducció del reciclatge, per activa i per passiva, com a material per fer obres artístiques. Les facultats de Belles arts podrien dur a terme una feina instructiva al respecte. El segon àmbit és la temàtica artística condicionada per les emergències socioambientals. Tant esdeveniments com el Prestige, la pandèmia de la Sida (feu-ne una lectura socioecològica) com el canvi climàtic, la vulneració dels drets fonamentals del dret a l'emigració o a l'alimentació, tenen el seu reflex en l'obra dels artistes. És obvi que algunes arts, com les escèniques, són més permeables que d'altres a aquesta contaminació. En aquest sentit l'artista esdevé artivista. Fa servir la seva obra per expressar el seu neguit compartit. També hi ha l'àmbit del patriarcalisme que fins ara ha dominat l'escena artística. L'emergència d'artistes femenines en àmbits fins ara exclusius (Men only) ens permet també entendre la presència de noves quatidianitats en l'activitat artística. Però no necessàriament l'obra és el compromís i així podem veure artistes que l'expressen com a ciutadans, en hores lliures per entendre'ns, i d'altres que pesen la seva obra, sigui quin sigui el seu contingut, al servei de la conspiració civil socioecològica. En resum, el compromís de l'artista amb el seu temps no té una única via sinó que li permet un grau de llibertat ben àmplia lliurat del vell esclavatge de 'company de viatge' imposada per suposades avantguardes il·luminades per la possessió de la veritat. Aquest compromís també es pot manifestar en terrenys com el disseny on 'art, ciència i tecnologia' es barregen i, a hores d'ara, emergeixen dissenys d'actituds crítiques amb l'home unidimensional. Em permeto suggerir la lectura del llibre Altres mirades sobre el disseny (Edicions de l'Escola Massana. Barcelona, 2006) escrit per professors de l'Escola, per suscitar un bon garbell de preguntes. Per la meva generació, Beuys és un dels tres estels de la constel·lació, la de les Tres BBB, junt a Joan Brossa i en John Berger, tres persones amb un tarannà canviant però de trajectòria artística i vital ben reeixida on el propi artista és art i l'obra no és il·luminada, però si ens dóna llum i escalfor. Els tres no són ni han estat genis solitaris sinó més aviat artistes totals allunyats del dandisme i l'espectacle amanerat de l'art com objecte de consum. Els tres han actuat sobre el paisatge sense caure en el Land art o el paisatgisme etnocentrista. Bé. La nostra és un generació que conviu amb els valors sintetitzats per Joan Fuster i la seva proclama etnocentrista de l'home mesura de totes les coses amb valors emergents biocentristes, tant moderats com radicals. No estem ancorats, hem entrat en l'era de l'infolític, malgrat les inèrcies, els interessos creats i l'oblit de la nostra naturalitat. No som a l'era dels manifestos, que tant van definir a les avantguardes del segle passat (No busco el camí dels antics. Cerco el que ell buscaven Matsuo Basho). Ens queda en la pròpia pràctica artística, el millor manifest possible (Somos o que fazemos, sobre tudo o que fazemos para mudar o que somos, una dita brasilera). Les arts visuals, les arts plàstiques, les arts virtuals, les arts decoratives, les arts escèniques, les arts cultes i les arts populars barrejades amb les cultures de masses i les cultures d'èlits... són arts o branques sense final que arranquen d'un tronc, amb uns arrels, un humus fecund (la paraula humus és l'arrel de l'humanitat). Pescat al vol...

'A estas alturas caben pocas dudas de que la fotografía se ha mostrado como el género más ágil y flexible a la hora de reinterpretar y entablar diálogos polivalentes con la crisis de la naturaleza, la reinvención del paisaje y el nuevo (des)orden de los territorios. O sea, el naufragio y la refundación de la naturaleza'. Fernando Gómez Aguilera, El cultural. 1 de juny del 2006. -- 'Es obvio, sin embargo, que vivimos momentos de extrema tensión entre lo natural y lo artificial, propiciada por prácticas biopolíticas y economías aberrantes. No es de extrañar pues, que una parte de la fotografía contemporánea ya no conciba la naturaleza como algo sobrenatural y trascendente, sino más bien todo lo contrario, como más humana que nunca. Para bien y para mal'. Marta Gili, El cultural. 1 de juny del 2006. -- 'La creencia de que la naturaleza no es un tema del arte se ha mantenido mucho tiempo. Los artistas de la época de las vanguardias no tenían duda alguna. Alexandr Rodchenko encontraba en la naturaleza demasiado desorden y demasiadas cosas en las que fijar la mirada y la atención. (...) Se podría afirmar que el antinaturalismo ha sido una norma que aún persiste. La desconfianza, la incomprensión y hasta el desprecio de la naturaleza ha sido común en el arte del siglo XX. El paisaje era un tema caduco, anacrónico, aburrido, romántico. Y no sin razones. 'Para qué representar visualmente la naturaleza, que ya de por sí es visible? 'Cómo dotarla de orden, expresión o significado?' Horacio Fernández, comisari general de PHoto España 2006. Catàleg de la IX Festival Internacional de Fotografía y Artes Visuales. -- ''Todos los individuos pueden pintar? No es necesario; pero todos los pintores, antes de pintar, han de ser individuos. Usted qué fue más 'Individuo o pintor? Individuo, porque me interesaron otras cosas; la pintura es una cosa, no es un fin'. Marcel Duchamp (1887-1968) entrevistat el 5 de setembre del 1958 per Manuel del Arco. Entrevista rescatada de La Vanguardia al llibre commemoratiu Barcelona, una ciudad de vanguardia. El arte en las calles, Barcelona 2006.