Els economistes i altres científics socials solen explicar amb aplom les raons del fracàs de les seves prediccions. Propendeixen a aclarir-ho emfàticament als altres, en comptes de preguntar-se el perquè dels seus errors. Això els passa perquè projecten el passat sobre el futur. Fan una tasca ingrata, tanmateix, car pronosticar és més arriscat que diagnosticar. Bàsicament, aventuren escenaris.
Els enginyers i els arquitectes fan. Saben construir ponts, carreteres i edificis. La realitat té l'aspecte que ells li donen. En efecte, transformen la realitat, però sovint sense haver-la entès. Davant la contundència de les seves solucions tècniques, exhibeixen una comprensible displicent seguretat, pocs sensibles als intangibles que ignoren i a l'imaginari que modifiquen. Se senten segurs perquè produeixen artefactes.
El científics es proposen d'entendre el funcionament de les coses. Experimenten i mesuren. Dedueixen o indueixen les regles que regeixen el comportament de la matèria i els fenòmens que s'hi associen. Generen coneixement, però tendeixen a distanciar-se d'escenaris, artefactes i transformacions. S'ho pregunten tot sense fer-se preguntes sobre gairebé res. Es creuen objectius perquè racionalitzen la seva subjectivitat. Més que res, interpreten preexistències.
I què fan els filòsofs? Doncs tracten de trobar el sentit de tot plegat. El mal és que sovint no entenen la majoria dels artefactes moderns, es miren les preexistències amb òptica precientífica i tenen limitada notícia dels escenaris en curs. Pensen, però no sempre prou bé. Per això ens cal una filosofia 2.0, trobo. Perquè sense solidesa filosòfica res no té consistència, però tractant com a metafísic el que ja fa molt que només és físic no es va gaire lluny. Amb Joan Manuel del Pozo, filòsof i exconseller, ho hem parlat més d'un cop...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
