"Delicte contra la propietat que consisteix a causar un perjudici patrimonial a tercers en benefici propi mitjançant l'engany" és la definició d'estafa. L'estafador s'enriqueix en detriment del patrimoni d'altri venent-li gat per llebre. Estafar és delicte. I què és destinar 700.000 milions de dòlars de l'estafat a tapar els forats de l'estafador? Broma de mal gust, encobriment dolós, estafa al quadrat?
No pot ser res d'això, perquè ha decidit fer-ho el cristianíssim president del país més democràtic del món. En efecte, es veu que destinar 485.000 milions d'euros de l'estafat -ja que es tracta de diners de la ciutadania- a tapar els forats de l'estafador -ja que qui ven coses sobrevalorades o inexistents és un estafador- no és una estafa redoblada, sinó una operació de rescat financer que retorna la confiança als mercats i salva el món de la catàstrofe.
(F)
Ja s'entén que els forats s'han de tapar per a evitar mals majors, no m'hi oposo. La pregunta és: on són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges, quants patrimonis dels estafadors han estat embargats? És un cas de desvergonyiment inaudit. Perquè els diners no s'han evaporat. Els diners han esdevinguts béns patrimonials d'algú, de grans inversors o fins i tot de molts petits especuladors que han venut successivament accions o casetes pel doble del preu de compra. Un escàndol econòmic i ètic colossal.Encausament
Ja veig somriures mofetes. Amb condescendent superioritat, els ensinistrats sicaris del sistema, armats d'instruments analítics rudimentaris que exhibeixen amb patètic orgull pretorià, ens il·lustren sobre la quadratura del cercle. Latrèutics acèrrims del lliure mercat quan s'inflen de guanyar diners, cuiten a socialitzar pèrdues i a reclamar la intervenció pública quan en perden. Però és que, en aquest cas, no hi ha pèrdues. Es tracta d'una estafa, no ho oblidem. Per això no pot ser que s'encomani l'administració d'aquests 485.000 milions, o dels altres que arreu del món pugui costar cobrir aquesta demència, als mateixos enriquits estafadors que han causat el problema. És de pissarrí. No calen màsters de res per a adonar-se'n. O potser sí: màsters de servilisme i indignitat. N'hi ha alguns.
La història del negre insolvent d'Alabama que hipoteca la seva casa sobrevalorada i engega sense saber-ho la bola de neu infernal ha corregut abastament per Internet. Tots els diaris han publicat trucs financers, estratagemes borsàries i martingales diverses que comparteixen una mateixa característica de fons: són dolosos. Potser no són delictes tipificats, però són actes immorals i punibles.
Encobrir la delinqüència et fa culpable. No denunciar-la està penat. N'hi hauria prou, doncs, a desencadenar la màquina judicial. La qüestió és èticament transcendent i econòmicament capital. Si no es desemmascaren, deslegitimen i desactiven tots aquests agents de l'embogida economia giroscòpica, basada en la falsa estabilitat del pedaleig creixent, la insostenibilitat del sistema socioeconòmic es farà insuportable. Els estafadors haurien de ser encausats. És un deure moral i una oportunitat d'or. Possiblement acabaria responsabilitzat l'ordre econòmic vigent. Però és que potser es tracta justament d'això, de denunciar la insostenibilitat d'un sistema deletèriament externalitzador.
*Article publicat a El Periódico
