Estímuls de ciència (per Didac Ferrer)

Situem l'escenari: sessió inaugural d'un congrés de tres dies a Bangkok sobre sostenibilitat on es troben investigadors de les universitats tecnològiques més prestigioses, agrupades sota el rimbombós nom d'Alliance for Global Sustainability, que agrupa el MIT (Boston), la Universitat de Tokyo, l'ETH (Zurich) i el Chalmers Institute of Technology (Göteborg). Els primers ponents convidats comencen amb el ball de powerpoints -algú encertadament els ha anomenat ja 'unpowerpoints', o 'poorpoints'-, amb dades i xifres sobre desequilibris, petjades desmesuradament creixents o efectes del canvi climàtic amb dantesques projeccions a cent anys vista. Ja siguin dirigents d'agències internacionals, representants il·lustres de la comunitat científica o polítics de renom, van encadenant la sèrie negra de presents esberlats i de futurs indesitjables. Miro al meu voltant, la imatge parla per si sola: cap sorpresa i més aviat sospirs, avorriments, altres ocupacions darrera el portàtil o cares de desànim entre aquelles i aquells que se suposa que han d'imaginar el futur fent ús de les connexions neuronals més enllustrades. I és que probablement, poc s'aporta a fer avançar les coses pel fet d'anar reiterant la imatge del desastre, especialment davant d'aquells que ja en son més que conscients. En qualsevol manual inicial de psicologia es deu poder trobar que per generar il·lusió pel canvi cal centrar-se en allò positiu, en el repte, més que no pas en la constatació del problema, que només ajuda a alimentar el desànim. Per fi, l'ambient canvia quan Kiyoshi Kurokawa, president del Consell de la Ciència de Japó (Science Council of Japan), agafa la paraula. Aquest il·lustre metge que alhora és un comunicador excepcional, comença fort, preguntant-se com a professional de la medicina, quin sentit té invertir milions de dòlars a seguir fent progressar l'esperança de vida dels vellets de vuitanta anys als països rics, quan a nombrosos països es fa difícil tenir una vida amb esperança. Pel camí deixar anar una cita de Roosvelt, que deia que 'la prova del progrés no és si afegim més abundància als que en tenen molt; sinó si proveïm prou pels que en tenen poc'. En el seu fil argumental, constata amb pena com de les inversions tecnològiques més importants del s.XX, en destaquen dues, de fort caràcter militar: el projecte Manhattan, que conduí al desastre nuclear d'Hiroshima i Nagasaki, i el projecte Apollo (l'home a la Lluna), basat en el control militar i la carrera per dominar el planeta en temps de guerra freda. Dos projectes que nascuts de canvis de paradigma científic van revolucionar el progrés tecnològic de l'època. I conclou que ha arribat l'hora que al segle XXI ens puguem permetre fer un canvi de paradigma basat en quelcom més positiu: retrobar el camí d'un futur possible. Per fer-ho, el SCJ ha llançat la Visió de Japó al 2050. Aquesta visió contempla quatre grans reptes: la degradació ambiental global, el creixement demogràfic, l'increment de la divisió Nord/Sud, i la sostenibilitat de l'espècie humana. És molt interessant constatar com de les 10 accions clau que a continuació es proposen, les tres primeres són, per ordre: una reforma educativa, un aprofundiment de la democràcia, i una societat amb igualtat d'oportunitats home/dona. Els aspectes científico-tècnics només venen després. Jo diria que Kurokawa ha aconseguit, al final de la seva intervenció, el propòsit inicial: situar el marc inspirador i d'estímul inicial a un nivell molt més genèric però més inspirador, creant un entorn propici per a la creativitat transdisciplinar que una densitat tant elevada de científics per metre quadrat hauria de ser capaç de posar en acció. En destaco el final de la seva intervenció, quan per sintetitzar el que ell creu que ha de ser l'esperit de la creativitat i de la recerca reprèn una frasedel Rei de Suècia, Carl Gustav XVI: 'un infant no és una gerra perser omplerta, però un foc per ser encès'. Diria que els científics, com tothom, també han estat infants algun dia. O no?