Podem topar amb les lògiques ecofeixistes que molts veuen com una derivada última del neoliberalisme en temps de canvi climàtic. En aquest escenari es justificarien estats d’excepció per protegir la nació i garantir-li els recursos necessaris a costa de polítiques excloents o directament racistes i d’increment de les desigualtats; o amb elits que controlarien economies intervingudes per estats que tanquen files i fronteres per protegir els recursos naturals que garanteixen el seu benestar.
Veure prestatgeries buides als supermercats te connotacions molt diferents segons la regió del món on visquis, l’edat que tinguis o la classe social a la que pertanyis. La sensació comú pot ser de por i inseguretat, però les reaccions segur que són diverses. Davant l’escassetat d’aliments o subministraments considerats bàsics hi ha diferents estratègies que van de l’estalvi, a la cooperació o l’acumulació per crear una sensació d’autosuficiència. Però, podem ser autosuficients?
Molts dels boomers i generacions amb lletres de final de l’alfabet de democràcies més o menys benestants només havíem vist prestatges buits al súper per Nadal. Amb la pandèmia, algun temporal climàtic i ara amb el conflicte a Ucraïna, el temor a quedar-se sense verdures fresques, paper higiènic o oli de girasol ha agafat una altra dimensió. De sobte, no tenir de tot i força i quan ho necessites (o ho vols) és una possibilitat versemblant. Però per a una bona majoria de privilegiats, aquella frase dels nostres avis “hauries d’haver viscut una guerra” no té ben bé el sentit d’austeritat i restricció que ells li volen donar. Ara que ja hi ha dades sobre els efectes de la covid en l’economia, se sap que durant la pandèmia una de les empreses que més beneficis va fer és Amazon. I és que les estratègies del confinament benestant incloïen pràctiques tan contradictòries com ara comprar una placa de forn per Amazon per fornejar pa de massa mare feta des de zero seguint els tutorials de youtube. Una hipocresia de l’autosuficiència. Ni tan sols els nostres avis podien fer-se el pa tots sols. Hi havia economies de subsistència, intercanvis en la comunitat, altres tipus de xarxes.
"Hi ha una manera sostenible de ser autosuficient? O, dit d’altra manera, podem assegurar-nos un rebost ple i una llar calenta en temps de crisi sense agreujar encara més les injustícies socioambientals?"
Hi ha una manera sostenible de ser autosuficient? O, dit d’altra manera, podem assegurar-nos un rebost ple i una llar calenta en temps de crisi sense agreujar encara més les injustícies socioambientals? Algunes alternatives en aquesta direcció poden semblar massa radicals o poc funcionals o merament simbòliques o tretes de series de zombies. Tenim, per exemple, les estratègies preparacionistes que han anat guanyant seguidors a casa nostra. Van néixer ja als anys cinquanta per la por a l’amenaça nuclear i estan basades en l’acumulació i la supervivència individual. És evident que, a banda de les habilitats de supervivència que són necessàries, no tothom te un refugi o un tros de terra on conrear aliments o, senzillament, prou espai com per acumular grans quantitats de queviures. Però cal admetre que moltes actituds durant el confinament semblaven seguir la lògica del moviment preparacionista.
Hi ha altres estratègies més col·lectivistes i sostenibles que s’ha vist que podrien ser un bon suport en temps de crisi i escassetat. Per exemple, tenim els horts urbans o les cooperatives de consum. Tanmateix, tenen un component més social, educatiu i integrador que funcional en el sentit de garantir el subministrament en una situació de crisi general. En la lògica de l’estalvi tenim iniciatives com l’espigolada per combatre el malbaratament alimentari i optimitzar les collites. Però en tots aquests casos, parlem de projectes minoritaris o impulsats per col·lectius molt especialitzats i, també cal dir-ho, motivats.
"Podem topar amb les lògiques ecofeixistes que molts veuen com una derivada última del neoliberalisme en temps de canvi climàtic. En aquest escenari es justificarien estats d’excepció per protegir la nació i garantir-li els recursos necessaris a costa de polítiques excloents o directament racistes i d’increment de les desigualtats; o amb elits que controlarien economies intervingudes per estats que tanquen files i fronteres per protegir els recursos naturals que garanteixen el seu benestar"
Potser cal reformular la pregunta. Hi ha una manera sostenible de ser autosuficient com societat? De nou, les fórmules no deixen de comportar riscos en forma de polítiques aranzelàries, proteccionistes i, eventualment, autàrquiques i fins i tot autoritàries. Aquí rau l’origen dels conflictes econòmics, polítics i bèl·lics que amenacen l’ordre mundial actual. Com diu l’antropòleg Emilio Santiago Muiño, podem topar amb les lògiques ecofeixistes que molts veuen com una derivada última del neoliberalisme en temps de canvi climàtic. En aquest escenari es justificarien estats d’excepció per protegir la nació i garantir-li els recursos necessaris a costa de polítiques excloents o directament racistes i d’increment de les desigualtats; o amb elits que controlarien economies intervingudes per estats que tanquen files i fronteres per protegir els recursos naturals que garanteixen el seu benestar. Aquests escenaris malauradament sembla que són cada cop més freqüents i, el més preocupant, s’estan donant en sistemes polítics d’estats amb molta influència i impacte a nivell global.
Per tant, sembla que cal encara una altra reformulació. Hi ha una manera sostenible de ser autosuficient com planeta? Aquesta pregunta ja se la va fer l’ecologia profunda als anys seixanta quan es plantejava la idea que hi ha una interdependència fonamental com individus i com societats en els processos cíclics de la natura. Més de mig segle després, la pregunta encara continua sota debat. És més, hi ha qui creu que la resposta és, definitivament, no. Només cal preguntar a Elon Musk perquè està invertint la seva gran fortuna en la “terraformació” del planeta Mart. I aquesta és la més gran de les hipocresies i els autoenganys: creure que la nostra autosuficiència és només una qüestió de tecnologia i emprenedoria.
