A principis del mes d’abril una coneguda multinacional sueca del retail en moda va anunciar que tancaria 7 de les 19 botigues que té a Catalunya. La majoria a Barcelona, però també a Girona, Tarragona i Reus. La notícia ens podria fer pensar que la fast-fashion va de baixa, però aquesta potser seria una conclusió precipitada.
De moment, per situar-nos, recordem que la fast-fashion es defineix com un model de producció i consum massiu de roba, amb un ingredient molt especial: les peces comprades duren setmanes i de vegades dies. Es llencen ràpid i, més ràpid encara, se’n compren de noves.
Als EUA, el país on aquest model ha arribat al paroxisme, cada nord-americà genera 34 kg/any de residus tèxtils. Per posar la dada en perspectiva, això suposa un increment del 750% des de 1960. I cal pensar que aquella ja era una època de gran expansió del capitalisme i del consumisme.
"El 35% dels microplàstics que hi ha en els oceans del planeta prové de les fibres sintètiques. Segons Sustainable Fashion Earth, les fibres sintètiques es fan servir en el 72% de les peces de roba. Pensa abordar el Parlament Europeu aquest problema també? Bona informació n’ha publicat, però encara no s’ha vist una acció determinada al respecte"
Els darrers anys la consciència sobre els efectes de l’usar i llençar ha crescut enormement. A partir del 2021 la Unió Europea prohibeix una llista d’elements de plàstic que responen a la tipologia d’un sol ús, com es pot llegir en aquesta nota del Parlament Europeu. Les raons per fer-ho són òbvies: es vol reduir el flux continuat de plàstics al medi ambient i, especialment, de microplàstics, que causen un dany important en el medi marí.
Com sabem, no és que els plàstics no es puguin recuperar i reciclar, el problema és que els sistemes per fer-ho són encara imperfectes, o tenen una implantació insuficient, i per tant no poden tractar tot el volum de residus que es genera.
El més xocant és que allò que és tan important per un sector no ho sigui per un altre. El 35% dels microplàstics que hi ha en els oceans del planeta prové de les fibres sintètiques. Segons Sustainable Fashion Earth, les fibres sintètiques es fan servir en el 72% de les peces de roba. Evidentment, sense el fenomen de la fast-fashion aquest problema persistiria, si bé sense l’impacte que presenta ara mateix. Pensa abordar el Parlament Europeu aquest problema també? Bona informació n’ha publicat, però encara no s’ha vist una acció determinada al respecte.
"El tancament de botigues que comentava al principi no és el senyal de la decadència de la fast-fashion. El que ha succeït és que la pandèmia ha provocat un canvi en la forma de consumir, però no en el fet. Les vendes online s’han disparat i l’assistència a les botigues ha caigut en picat. Això explica la creixent irrellevància d’aquests locals. Per tant, el problema continua damunt la taula"
Posats a fer d’advocat del diable, es podria argumentar que molts ítems d’un sol ús, com els relacionats amb el beure i el menjar, i sobretot l’instrumental mèdic, atenen a necessitats molt concretes i, des d’aquest punt de vista, presten un servei. Però algú pot explicar quin avantatge suposa llençar una peça de roba comprada fa 5 dies? I dic 5 dies perquè aquest és el temps que triguen els nord-americans a adquirir una nova peça.
El volum de residus tèxtils és aclaparador i revela un malbaratament de grans proporcions: 14 milions de tones cada any als EUA. El volum de reciclatge i recuperació és molt petit i el destí d’aquests residus és majoritàriament l’abocador o el transport en vaixell cap a països més pobres perquè se’n facin càrrec. A nivell mundial els residus tèxtils anuals sumen 92 milions de tones i, si tot continua igual, seran 134 milions de el 2030.
El tancament de botigues que comentava al principi no és el senyal de la decadència de la fast-fashion. El que ha succeït és que la pandèmia ha provocat un canvi en la forma de consumir, però no en el fet. Les vendes online s’han disparat i l’assistència a les botigues ha caigut en picat. Això explica la creixent irrellevància d’aquests locals. Per tant, el problema continua damunt la taula.
"La intuïció porta a pensar que són les mateixes grans empreses que abasteixen el mercat amb tones de roba les que haurien de canviar els models de negoci. No sembla pas que això hagi de passar a curt termini"
Quines serien les vies de solució? Les desconec. La intuïció porta a pensar que són les mateixes grans empreses que abasteixen el mercat amb tones de roba les que haurien de canviar els models de negoci. No sembla pas que això hagi de passar a curt termini. Algunes d’elles han creat col·leccions sostenibles. Plus ça change, plus c’est la même chose, que dirien els veïns del nord.
Un element que crida poderosament l’atenció en tot aquest fenomen és la psicologia que el sosté i la seva normalització. D’una banda, s’observa una tendència creixent a patologitzar totes les emocions humanes. Experiències que abans eren simplement part de la vida ara són part de la medicina. Es descobreixin disfuncions que mereixen ser tractades en qualsevol sentiment quotidià. Al mateix temps, comprar roba compulsivament no sembla gaire pertorbador. Què està passant?
El congrés enumera iniciatives per combatre el malbaratament alimentari en el seu últim dia d’activitat.
