Autors: Ramon Folch i Josepa Bru
Sense caure en els tòpics demonitzadors de la tècnica i del progrés, cal admetre que la societat industrial s’ha desenvolupat a l’empara de la premissa que la praxi tècnica resta fora de l’esfera moral. Tant pel seu caràcter instrumental, com per la seva vinculació amb la ciència, se l’ha cregut exempta de judicis de valor. No és així. Les males opcions quant a l’ús dels recursos i de l’energia, la manca de consideració envers els cicles naturals, l’abocament al medi de residus no biodegradables o de biodegradables en quantitats superiors a la capacitat de biodegradació per part del sistema receptor i tantes altres decisions deletèries han estat fruit de la ignorància, de la sobergueria o de la mala fe. Sovint, només s’ha pres en consideració un balanç de cost-benefici estrictament centrat en el guany pecuniari. Deliberadament parlem de "guany pecuniari" i no de benefici econòmic. Sovint s’identifiquen ambdós conceptes, la qual cosa és un gran error, tota vegada que guanyar diners a curt termini no equival a bona gestió dels recursos. Més aviat solen ser coses antitètiques.
"La societat del risc seria una fase de desenvolupament de la societat moderna en què els riscos industrials, econòmics, socials i polítics tendeixen a defugir les institucions de control i protecció de què s’ha dotat la societat industrial"
Tot plegat ens ha conduit a la que ha estat qualificada com a "societat del risc permanent", un risc instaurat per nosaltres mateixos i moralment culpable. El concepte s’aplica, tant a la descripció de la societat industrial, des de la perspectiva dels riscos induïts per la pròpia industrialització que suporta, com a la caracterització de la resposta social, marcada per la presència permanent de la sensació d’inseguretat i amenaça. Així, la societat del risc seria una fase de desenvolupament de la societat moderna en què els riscos industrials, econòmics, socials i polítics tendeixen a defugir les institucions de control i protecció de què s’ha dotat la societat industrial. Hi han reflexionat en profunditat el sociòleg alemany Ulrich Beck i el sociòleg britànic Anthony Giddens.
"Saber que no sabem, unit a la imperativa necessitat d’actuar, ens ha de portar a un estat permanent de vigília intel·lectual i moral, a la contínua recerca, al continu afany de millora. La ignorància té remei; la incertesa, no sempre, o no del tot"
El repte per a la ciència i la tècnica és, com ho és per a tothom, aprendre a moure’s prudentment, humilment i amb responsabilitat en la incertesa. Aquesta actitud no té res de pusil·lànime, al contrari. És, potser, el camí més segur vers la saviesa en el sentit socràtic. Saber que no sabem, unit a la imperativa necessitat d’actuar, ens ha de portar a un estat permanent de vigília intel·lectual i moral, a la contínua recerca, al continu afany de millora. La ignorància té remei; la incertesa, no sempre, o no del tot. La ignorància pot ser inconscient, pot ignorar-se fins i tot a ella mateixa; la incertesa, per contra, se sap i es reconeix. Tothom entén que el progrés del coneixement s’ha plantejat com una lluita permanent contra la ignorància, però quin ha estat i quin és actualment l’estatut de la incertesa?
Avui dia, més que mai, la societat demana certeses. Potser sota la creença ingènua que la finalitat última del coneixement seria la total eliminació d’allò fortuït, considera que, en l’estat actual del progrés del coneixement, hauríem d’estar pròxims a l’eradicació definitiva de la incertesa. Lamentablement, no. No podem eradicar la incertesa, és ontològicament impossible. La incertesa ha penetrat en l’essència mateixa de la nostra representació del món a partir de la visió proporcionada per la física quàntica, que ens diu que la matèria és ona i partícula alhora.
"No podem eradicar la incertesa, però sí que podem entendre-la molt millor i aprendre a incorporar-la a les nostres decisions. Aquesta és la gran novetat. En depèn la nostra supervivència, i és d’això que parlem quan marquem com a fita possible la sostenibilitat"
No podem eradicar la incertesa, però sí que podem entendre-la molt millor i aprendre a incorporar-la a les nostres decisions. Aquesta és la gran novetat. En depèn la nostra supervivència, i és d’això que parlem quan marquem com a fita possible la sostenibilitat. Gestionar la incertesa comporta saber moure’s en la complexitat i és també d’això que parlem al llarg de tota aquesta obra. Ambient, territori i paisatge són tres cares d’una mateixa realitat material, tres manifestacions diverses d’uns mateixos components, una multitiplicitat de vivències distintes per a una mateixa gent, un únic patrimoni per al futur.
Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).
Autors: Ramon Folch i Josepa Bru
