Vivim temps de ciència ficció que recorden la literatura del gènere de catàstrofes dels vuitanta. Molts elements d’aquelles novel·les ja formen part de la nostra quotidianitat: escassedat de recursos, conflictes per l’energia, fenòmens meteorològics, auge dels autoritarismes. Ara aquests temes estan a l’agenda política i tenen la crisi ecològica i climàtica en la seva base. Com podem evitar caure en una mena d’ecocatastrofisme postmodern, estèril i pessimista? Potser ens cal més ciència i menys ficció?
Vivim temps de ciència ficció que recorden la literatura del gènere de catàstrofes dels vuitanta. Molts elements d’aquelles novel·les ja formen part de la nostra quotidianitat: escassedat de recursos, conflictes per l’energia, fenòmens meteorològics, auge dels autoritarismes. Ara aquests temes estan a l’agenda política i tenen la crisi ecològica i climàtica en la seva base. Com podem evitar caure en una mena d’ecocatastrofisme postmodern, estèril i pessimista? Potser ens cal més ciència i menys ficció?
Alguns dels grans temes que van marcar la ciència ficció dels anys vuitanta ressonen en aquesta dècada en la cultura, el llenguatge, l’entreteniment. Deixen una sensació angoixant que fins i tot afecta a la salut mental dels adolescents. Els que ja tenim una edat vivim aquests temes, simplement, com pronòstics científics que es van complint. Per bé que de vegades la realitat supera la ficció, com ha passat amb la Covid i el confinament. Per això, Orwell, Huxley, Atwood, Tevis són més actuals que mai. Molts tenen en comú que plantegen escenaris posteriors a una crisi socioambiental. Dibuixen una societat re-estructurada arran d’alguna crisi de recursos amb resultats en forma d’autoritarisme, domini de la intel·ligència artificial, fanatisme religiós, submissió de la dona, o submissió a les drogues i l’entreteniment. Neil Postman ho explicava molt bé en el prefaci del seu magnífic “Divertim-nos fins a morir” sobre la televisió i els seus riscos. Allà contraposava Orwell i Huxley: “1984” ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, a través del dolor, la privació d’informació i el control de la cultura; “Brave New World” planteja que les persones arribaran a estimar la seva opressió, adoraran les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar, tindran tanta informació que es refugiaran en la passivitat i l’egoisme, i es rendiran a la cultura trivial amb obtenció de sensacions plaents i immediates. I només parlaven de la televisió!
"El missatge que envien institucions de reputació com l’IPCC i també investigadors i divulgadors de reputació mundial com Michael Mann o Katherine Hayhoe és molt clar: encara hi som a temps"
Atwood i Tevis, dos autors de ciència ficció injustament oblidats en el seu moment, però avui recuperats, situen aquests i altres temes a partir d’un escenari de crisi ecològica, sanitària i de recursos. A “The Handmaid’s Tale”, l’escassedat d’aliments i els problemes de fertilitat condueixen a un autoritarisme religiós de submissió de la dona. A “Mockingbird”, l’escassedat d’energia i recursos naturals duen a un règim social controlat per una intel·ligència artificial i basat en la droga i l’entreteniment com forma de supervivència. I només es referien a les crisis i tecnologies dels vuitanta!
El domini de la vida social i política de les xarxes socials, els conflictes geopolítics (i guerres) per l’energia i els recursos, el bigdata, el control i monopoli de la informació per part d’unes poques empreses a nivell mundial, la pandèmia, el canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems, tot plegat dibuixa un panorama força descoratjador, que sembla ficció més que realitat. Però, al cap i la fi, estem reaccionant davant les incerteses i riscos de les tecnologies i del model dominant de progrés. Als vuitanta, la reacció es va canalitzar a través de moviments socials de feminisme, pacifisme i ecologisme. En aquest inici de dècada, tot apunta que la ciència serà la gran protagonista. Ja s’ha demostrat amb la pandèmia: no és cap miracle que haguem retornat a la normalitat, és el fruit d’anys previs de recerca sobre les vacunes.
"Aquesta ciència ens va indicant els àmbits per on cal actuar immediatament per evitar que la ficció es converteixi en la nostra realitat. Probablement, aquest sigui el millor camí per evitar caure en ecocatastrofismes desmoralitzants"
La ciència climàtica també porta molts anys treballant i cada vegada es fa més forta en la seva veu d’alerta. El missatge que envien institucions de reputació com l’IPCC i també investigadors i divulgadors de reputació mundial com Michael Mann o Katherine Hayhoe és molt clar: encara hi som a temps. També és una gran notícia que es publiquin i divulguin cada cop més informes sobre activitats de molt impacte i sobre les que es parlava poc. Per exemple, l’informe de la International Energy Agency sobre l’impacte de l’aviació. O les dades del Global Carbon Project sobre l’impacte del ciment que ha doblat les emissions de carboni en menys de vint anys i ja supera les de l’aviació. En definitiva, aquesta ciència ens va indicant els àmbits per on cal actuar immediatament per evitar que la ficció es converteixi en la nostra realitat. Probablement, aquest sigui el millor camí per evitar caure en ecocatastrofismes desmoralitzants.
