La darrera nevada ha tornat a posar Girona a la primera plana dels diaris. Tot i que la quantitat de neu que va caure va ser considerable, amb molta humitat i durant un temps amb molt vent, la notícia no ha estat la tempesta. La notícia i el daltabaix ha estat la caiguda de bona part de la xarxa elèctrica de la Costa Brava. Aquest fet, que podria tenir la mateixa importància que la caiguda de teulats i l'abatiment de gran quantitat d'arbres a la zona, té més rellevància a Girona perquè obre un vell debat sobre la necessitat de les línies d'alta tensió.
Fa cap a deu anys que a les comarques de Girona hi ha obert el debat sobre la necessitat o no de fer passar la MAT. És un debat enverinat, amb història. Tothom accepta que el territori té deficiències en alimentació però, a l'hora de dissenyar la solució, el debat entra en un soroll considerable que acaba fent por als polítics.
La solució que fa anys que es discuteix és el pas per les comarques de Girona d'una línia de 400 kV que connectaria la xarxa espanyola amb la francesa. Aquesta connexió s'havia intentat fer passar pel mig dels Pirineus, pel poble de Plan, aquell que va organitzar una festa per casar els seus mossos amb noies de fora. I no es va fer per la oposició que hi va haver sobretot al costat francès. La connexió va ser llavors traslladada a La Jonquera, aprofitant la manca de subministrament de les comarques de Girona. Amb un tret es resolien dos temes.
La primera oposició a la MAT va sorgir de la idea que la connexió amb França permetria abaixar el preu de l'electricitat, fomentaria el model nuclear francès i seria una greu resistència al desenvolupament de les energies renovables a Espanya. D'aquest primer argument ningú se'n recorda. El projecte va anar avançant i a França va topar amb el débat public, una espècie d'exposició al públic que permet la participació. El resultat del debat a França va ser negatiu, impedint que la línia passés pel lloc proposat, la qual cosa volia dir que s'havia de triar un altre itinerari per fer la connexió. Aquest fet va esperonar als contraris a la MAT a les comarques de Girona. A partir d'aquí la resistència va ser contundent, proposant resoldre l'alimentació elèctrica de Girona ampliant tres de les línies que alimenten pel sud (i que ara han caigut) i també proposant que la generació fos feta dins el mateix territori.
Són més de deu anys de debat. Ja sabeu el final de la MAT: va haver d'intervenir la Unió Europea amb un mitjancer, el Sr. Mario Monti, que va posar d'acord ambdós costats de la frontera per soterrar la línia en corrent continu. La resta s'hauria d'acabar fent aèria en corrent altern. Un altre dia us puc explicar els detalls tècnics de tot això.
(F)
El cas és que aquest enfrontament a la MAT ha acabat estenent-se arreu. Ara també s'està en contra del pas de la línia de 132 kV entre Olot, Serinyà i Figueres. Durant l'últim govern Pujol hi va haver un greu enfrontament per la línia de 110 kV de Juià, Cassà, Castell d'Aro (que també ha caigut en aquesta nevada). Finalment l'oposició s'ha estès als parcs eòlics a l'Alt Empordà. Veieu la paradoxa? Si el primer argument contra la MAT era que podria impedir la proliferació d'energies renovables, ara és tot al contrari: la MAT és imprescindible per donar sortida a l'energia eòlica, però el moviment contrari està alhora en contra dels mateixos parcs eòlics. L'oposició elèctrica a les comarques de Girona no té res a veure amb un tema ecològic, és sobretot un moviment conservacionista.Tot aquest moviment no s'explicaria si no hi hagués hagut el gran impacte immobiliari dels darrers anys. Si ens coneixeu als gironins, tots estem molt orgullosos de viure al nostre territori. El creixement urbanístic ha anat ocupant territori, fent desaparèixer llocs de molta bellesa i aquest fet ha anat engreixant un pòsit de malestar que ha aflorat en els moviments Nimby (no al meu pati de darrera). Ara bé, per què només passa amb els temes elèctrics? Perquè el moviment també podria haver fet oposició amb la mateixa intensitat al pas del TGV, a l'ampliació de l'autopista i a la de la N-2. Doncs no. Amb aquestes infraestructures, amb un impacte molt superior al de la MAT, no hi ha hagut gairebé oposició.
Tot plegat s'explica pel fet que entendre el sistema elèctric no és senzill. La gent arriba a creure que l'electricitat baixa del cel, es prem un interruptor i zas!, l'electricitat surt per allà com si fos màgia. La gent no sap, i alguns no ho volen saber, que perquè aquella màgia funcioni hi ha d'haver línies elèctriques que li facin arribar un moviment lent d'electrons que és el que acaba de donar la llum. No sap que quan un demana electricitat al fons, molt al fons, a Madrid, hi ha una sala de control que mana a les centrals productores que en facin més o menys. No sap que si les xarxes no són fortament mallades pot passar que per la caiguda d'una d'elles acabi no tenint subministrament elèctric. No sap que si la xarxa no té un mínim de potència, el pas del TGV la pot fer caure del tot...
És difícil fer arribar els conceptes a tothom. Sobretot perquè quan s'hi posen els periodistes, com ha passat aquesta vegada amb la nevada, encara ho enreden més i perquè, per formació, els tècnics que podríem fer la tasca pedagògica no la fem per mandra, perquè no ens agrada escriure, o perquè ens fa por ficar-nos en un debat que acaba sent dur.
Ja veieu, ni Girona ni l'electricitat són tan senzilles com us pensàveu.
