I tu, quants pollastres salves?

Cada cop hi ha més estudis que indiquen que una dieta basada en plantes pot ser igual de beneficiosa o fins i tot millor per a la salut. Foto: Thongchai Jindaphant, Getty.

Fa uns anys vaig intentar fer-me vegetarià. Acabava de llegir Comer animales, de Jonathan Safran Foer, i vaig decidir que sí, que maltractàvem els animals a les granges. Que no, que no volia participar en l’explotació dels éssers vius. Que sí, que la vida d’un animal valia el meu sacrifici. En resum, que vaig decidir que no menjaria animals mai més.

Com a persona experta a deixar addiccions (el meu amor-odi amb el tabac ve de lluny), sabia que ho havia d’explicar a tothom perquè la pressió social em fes més fort, m’ajudés a seguir endavant en la meva (així ho considerava jo) proesa. 

Però no va funcionar com em pesava. Portava tres setmanes d’abstinència. Tres setmanes de salivar veient qualsevol tros de carn al supermercat, a la nevera (la família seguia una dieta estàndard), pel carrer o a la televisió. Per sort, de cervesa en podia prendre i, pinta en mà en un bar que ja no existeix, un amic em va dir: «He estat fent càlculs i no salves tants pollastres».

I sí, aquesta simple afirmació va tirar per terra les tres setmanes que amb tant d’esforç havia assolit. Tens raó, vaig dir. I vam demanar unes breves i unes aletes fregides. Ara que el meu amic fa temps que va marxar sud enllà (més al sud no podia anar) i que m’he fet més madur, sensat i ferm (la meva dona en diu vell i tossut), vaig decidir tornar-ho a intentar. Però m’havia de preparar bé si no volia tornar a fallar. Com? Doncs informant-me.

Articles, llibres, documentals. I, per descomptat, contrastant informació. No només de Netflix i YouTube viu l’home!

Que el tractament dels animals a les granges intensives és cruel i inhumà perquè viuen en condicions d'amuntegament, privats de llibertat i de les seves necessitats bàsiques, intoxicats amb antibiòtics preventius i tractats com a mercaderies, prioritzant la productivitat sobre el seu benestar i qualitat de vida, ja ho sabia. Però en volia més, perquè saber-ho no em va servir per contrarestar una simple operació matemàtica amb pollastres.

Les emissions de gasos d'efecte hivernacle provinents de la ramaderia industrial són superiors a les causades pel sector del transport mundial.

Després de buscar més articles, llibres i documentals (mireu bé el que llegiu), em vaig adonar que el tema de les granges intensives anava més enllà del maltractament animal: també són un dels principals motors del canvi climàtic. De fet, les emissions de gasos d'efecte hivernacle provinents de la ramaderia industrial són superiors a les causades pel sector del transport mundial.

Per exemple, les vaques (no és culpa seva) són màquines de fabricar metà (els seus pets), un gas amb un efecte hivernacle encara més potent que el CO₂. Per tant, les condicions de les granges intensives no només tenen un impacte sobre els animals que hi viuen, sinó que afecten el planeta sencer, accelerant la crisi climàtica. I això no és tot. També es destrueixen boscos sencers per fer pastures i camps de soja, que acaben alimentant els animals de granja, no les persones.

I allà estava jo, enmig de la meva crisi existencial, pensant que deixar de menjar carn era només una qüestió de consciència animal. Però no, era molt més que això: era també una qüestió de futur, de supervivència. Així que aquest cop no em defalliria davant de càlculs aviars.

I els peixos? Pensava que del mar podria venir la meva salvació, però les piscifactories no són diferents. De fet, els peixos neden en els seus propis excrements, amuntegats, el que provoca la ràpida proliferació de malalties (i més antibiòtics). I una dada preocupant: les poblacions de salmó salvatge han caigut en picat a les zones on s’hi ha instal·lat alguna piscifactoria per culpa de les malalties que han intentat erradicar a les piscines, de la lluita pel menjar i de la contaminació provocada a l’entorn. Patiment animal, destrucció del medi i mars enverinats.

Les poblacions de salmó salvatge han caigut en picat a les zones on s’hi ha instal·lat alguna piscifactoria per culpa de les malalties que surten d’elles.

Però potser si era peix salvatge... doncs no, ni el peix salvatge se'n salva. La pesca industrial ha devastat els oceans, esgotant les poblacions de moltes espècies. Les enormes xarxes d'arrossegament no només capturen els peixos que es busquen, sinó també altres espècies, que són descartades sense pietat. Aquesta pràctica, anomenada pesca fantasma, fa que milers de tones de vida marina es perdin cada any, destruint ecosistemes sencers. A més, les xarxes destrossen el fons marí, els coralls i els hàbitats naturals. I, mentrestant, les aigües es tornen més àcides i contaminades pels residus humans. 

Així doncs, el problema no era només el tipus de granja o la piscifactoria, sinó la nostra relació amb el mar i la terra.

I la salut? Tot i els arguments a favor de la carn, cada cop hi ha més estudis que indiquen que una dieta basada en plantes pot ser igual de beneficiosa o fins i tot millor per a la salut. Els llegums, fruits secs i verdures proporcionen les proteïnes necessàries sense els greixos saturats i el colesterol de la carn. A més, s’ha demostrat que el veganisme redueix el risc de malalties cardiovasculars, diabetis tipus 2 i certs càncers. Això sí, sempre és convenient visitar al nutricionista per seguir una dieta equilibrada.

Se m’acabaven els arguments contra el vegetarianisme, més enllà de la meva fal·lera per menjar carn. Però seguia volent notar el gust ferrós a la meva boca. Suposo que pensaves arribar al final i que et digués que vaig tenir una revelació. Que vaig deixar la carn. Que vaig a manifestacions. Que allibero animals de granges. O que llenço pintura a qui porta abrics de pells. No, això ho deixo pels superherois i les superheroïnes dels nostres dies. Jo només he volgut posar una mica de la meva part. 

Quina va ser aquesta mica? Doncs un pacte amb mi mateix: vegà de dilluns a divendres. Cinc de set no està malament, és millor que zero de set. I ja porto mig any, em sento actiu i m’he aprimat 10 quilos.

Així que, estimada persona sensible i compromesa que has arribat fins al final d’aquest article, només tinc una pregunta: i tu, quants pollastres salves?