Primer Isop i després La Fontaine i Samaniego van obsequiar la humanitat amb un seguit de faules moralitzants basades en el comportament exemplar o execrable de diversos animals. Potser la més famosa és la de la cigala cap de trons que es passa l'estiu ratxant i mor de fam quan arriba l'hivern, contraposada a la laboriosa actitud de la formiga que no para d'emmagatzemar gra per quan vagin mal dades. De fet, ambdós insectes moren quan ho dicta el seu cicle biològic, però la preocupació del faulistes era pedagògica, no científica. Els animals no són previsors. Algunes espècies emmagatzemen aliments, però com a mera conducta instintiva. La previsió és una altra cosa. La previsió respon a una decisió voluntària que comporta una prèvia deliberació conscient. És una murga, perquè exigeix contrariar el plàcid fluir de les coses. La recompensa futura mai no és percebuda com a gratificació, mentre que l'esforç previsor sempre resulta cansat. De tot això, les cigales i les formigues no en saben res.
Els humans tampoc no som previsors de mena. Som una espècie recol·lectora i caçadora que s'ha trobat amb una inesperada capacitat de reflexionar. La reflexió, i la previsió que se'n deriva, ens han permès viure més, però a costa de no ser tan feliços durant el temps que vivim, carregats de responsabilitats i de frustracions cautelars. Només cal veure la despreocupada actitud de moltes ètnies diguem-ne primitives, somrient a la fresca fins que els esclata el volcà o se les enduu el riu. De fet, no cal rebuscar gaire en les profunditats del comportament social primitiu, perquè les mostres de manca de previsió abunden en els països desenvolupats. Un lloc comú és la resolta adopció d'ampul·loses mesures després de grans tragèdies que s'haurien pogut fàcilment evitar. Un botó per mostra: va caldre el gran accident del túnel del Mont Blanc, l'any 1999, amb 39 morts, perquè es determinés que hi ha d'haver sortides d'emergència en els gran túnels viaris, mesura òbvia que molts havien defensat abans enmig de befes i desqualificacions.
(F)
Un dels casos més interessants d'aquest penós defecte humà s'està vivint actualment als Estats Units. El president Barak Obama ha decidit abordar la qüestió del canvi climàtic, amb una aparent determinació que contrasta amb el desinterès que sembla dominar els països anys enrere preocupats pel tema, amb els de la Unió Europea al capdavant. Qualsevol pot entrar al web de la Casa Blanca i trobar-hi el pla d'acció presidencial contra el canvi climàtic. "Els desastres climàtics i meteorològics de 2012 han costat més de 100.000 milions de dòlars a l'economia americana", s'hi pot llegir. I perquè no hi hagi cap dubte sobre les causes, un titular proclama que "els abocaments de diòxid de carboni són els principals causant del canvi climàtic".
En la darrera edició del U.S. National Climate Assessment, feta pública el passat mes d'abril per la Union of Concerned Scientists, s'afirma sense embuts que "tenim evidències que els danys a la nació augmentaran de manera significativa en el futur, si les emissions globals de gasos amb efecte hivernacle no es redueixen substancialment". Aquesta associació, creada l'any 1969 pel Massachusetts Institute of Technology, agrupa actualment més de 400.000 persones, moltes d'elles científics destacats. Que la veu de la comunitat científica, de la ciutadania més conscienciada i de la presidència del país coincideixin en els plantejaments vol dir alguna cosa. Vol dir que un abassegador gavadal de proves i 100.000 milions de dòlars de pèrdues en un any no es poden passar per alt, per més que inconfessables interessos i recalcitrants actituds s'hi resisteixin.
Doncs ni així. La provada mandra humana, aliada natural de la imprevisió, sembla decidida a reduir-nos a la pobra condició d'espècie zoològica qualsevol, incapaç de moure's per més que vegi venir la rierada. Els més fonamentalistes insisteixen a presentar la nostra espècie com el centre de l'univers, quan la realitat mostra l'abúlia zoològica de les nostres reaccions. Ens proclamem admirables formigues previsores, exemplarment organitzades, mentre naufraguem en la més inconscient de les despreocupacions. El més xocant és que aquesta actitud insensata és liderada per persones suposadament respectables que es neguen a acceptar manifestes evidències.
Diuen que l'important ara és sortir de la crisi. Hi estic d'acord, sempre que admetem dues coses: que ells en són els responsables principals i que les disfuncions sistèmiques del model productiu i de consum imperant en són la causa immediata. El canvi climàtic forma part de la crisi. És, potser, la seva manifestació més colossal. Però, de tan global, es dilueix en la nostra percepció. Imprevisors, mandrosos i miops, així doncs.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
