L'espècie humana està singularment ben equipada per fer front a les crisis. Com qualsevol altra espècie, per cert. L'estratègia dominant entre els éssers vius és "qui dia passa, any empeny". Els ocells es deixondeixen a punta dia i surten en cerca d'aliment per a la jornada. Els humans propendim a procedir de la mateixa manera. Per això les coses urgents passen sempre per davant de les importants.

Malgrat això, acumulem. I un cop ben instal·lats i enriquits, alimentem i paguem uns quants pensadors. Fins i tot arribem a fer-los cas. Com que el present està còmodament assegurat, consentim aleshores a prevenir el futur, baldament ens costi limitacions en les nostres pràctiques quotidianes. En contextos d'abundància, ens podem permetre aquesta magnanimitat. Per contra, en contextos d'escassesa relativa, com el xinès o l'indi, sol imposar-se la propensió zoològica a la immediatesa.

L'Occident benestant ha concebut i implementat formes de govern que limiten el present en ares del futur. S'entén així, per exemple, la prohibició d'edificar en àrees inundables, encara que el període de recurrència sigui de cent o fins de cinc-cents anys. I també així s'entenen totes les disposicions per a combatre el canvi climàtic, que no ens afectarà de debò fins a la propera generació o l'altra. Però la crisi ha empobrit l'assenyat Occident reflexiu (i còmodament instal·lat) i el protocol de Kioto, bé que vigent, ha quedat arraconat.

La setmana entrant se celebrarà a Rio de Janeiro una nova cimera de la Terra, vint anys després de la primera. En la documentació a discutir, els adjectius han desplaçat les quantificacions. Mal senyal. La crisi dels rics que pensaven i prevenien ha tornat les coses al seu estat natural per defecte: demà serà un altre dia. Però un altre dia dolorós que ens farà destinataris dels mecanismes de control ancestral que la natura aplica inexorablement. Llàstima, perquè havíem tingut a l'abast eludir-los racionalment.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya