A finals de la primera meitat del segle passat, Huxley i Orwell escrivien les seves famoses novel·les de ciència ficció Brave New World i 1984. S'hi presentaven dos models imaginaris de societat, en el primer una utopia i en el segon una distopia. En ambdós casos la societat estava molt avançada i havia quedat sotmesa a la tecnologia duent a uns a l'estat de permanent felicitat i als altres a la submissió absoluta. Eren anys de grans avenços tecnològics que van donar peu, com ara, a històries de ficció i múltiples anàlisis de no-ficció. Curiosament, ara conviuen les dues visions. Sense anar més lluny, l'ús del telèfon mòbil o de les diferents targes que duem a la cartera tant ens pot fer sentir com en Winston vigilat pel Big Brother o com un Alpha-plus que no podria sobreviure sense el seu iphone.
Aquestes dues sensacions vaig veure contraposades recentment en una consulta mèdica quan la doctora em va mostrar el programa informàtic amb el que gestionaven les visites. En la seva opinió, el sistema deshumanitzava les visites perquè enlloc de sortir a la porta a cridar els pacients pel seu nom, això ho feia una pantalla a la sala d'espera quan ella feia el clic sobre el nom del pacient (al costat del qual ja hi apareixia una figureta si aquest havia passat correctament la tarja sanitària per recollir el seu torn de visita). Jo, en canvi, hi vaig veure un procediment més humà i eficient, ja que la pantalla indicava per quin torn anàvem i, segons em va semblar, es produïa menys temps d'espera entre torn i torn.
El fet és que la recollida de dades ho fa tot més eficient, mesurable i, és clar, controlable. Seria impensable l'avenç científic sense recollida sistemàtica de dades de camp i la seva comparació, seguiment, evolució, entre altres.
Es pot mirar de moltes maneres, però les dades no tenen perquè deshumanitzar sinó que normalment humanitzen, millorant la nostra qualitat de vida. En aquest punt, segurament caldria distingir entre recollida de dades orientada a avenços aplicables o orientada al control, dominació, manipulació, etc. Però centrem-nos en la primera que gràcies a l'automatització electrònica es va deslliurant del feixuc pes burocràtic i pot fer-ho tot immensament fàcil i eficient.
Una ullada ràpida als darreres articles publicats a la revista científica Environmental Science and Technology donen idea de la importància i utilitat de la recollida sistemàtica i continuada de dades a través de sistemes públics de monitoratge que, d'entrada, semblaria que vulneren la nostra privacitat i ens obliguen a exposar cadascuna de les nostres passes.
El control del trànsit a través de les vies amb peatge amb teletac, distingint entre vehicles amb alta ocupació i baixa, ha permès, per exemple, posar en relació les emissions mesurades amb sonda amb el trànsit, hàbits de circulació i tipus de vehicle de cara a optimitzar i fer més sostenible la mobilitat en les entrades i sortides d'una gran ciutat. La informació que donem a la farmàcia cada cop que lliurem la tarja sanitària i la recepta electrònica ha permès correlacionar el consum de determinats fàrmacs en localitats específiques amb les característiques de les seves aigües per determinar els riscos ambientals de contaminació per antibiòtics, hormones o altres medicaments. Els nostres hàbits de compra, registrats en les targes de fidelització dels supermercats han descobert pautes de generació de brossa i de reciclatge que han estat útils en la gestió municipal dels residus.
És cert que es tracta d'exemples resultat d'investigacions molt específiques o d'experiències pilot, però el cas és que, lluny de deshumanitzar, el monitoratge informatitzat de determinades pautes pot resultar enormement útil, i no només per a les agències de màrqueting sinó per a una millor gestió ambiental i econòmica.
Huxley ironitzava amb la idea que per assolir un tipus de felicitat, la tecnològica, es podia acabar renunciant a altres, les més humanes. Orwell plantejava obertament els perills del control tecnològic opressor i intrusiu. Als anys vuitanta, Neil Postman en el seu llibre Amusing Ourselves to Death reprenia aquelles dues visions i intentava explicar els defectes i virtuts del boom audiovisual de la seva època (bàsicament la televisió) proposant que Huxley tenia raó: que no ens cal cap Big Brother per deslliurar-nos d'opressions i controls externs que ens priven d'autonomia i història. Nosaltres mateixos acabem estimant, adorant les tecnologies, fins i tot encara que limitin la nostra capacitat per pensar.
