(F)
En el llibre Homeward Bound: Why women are Embracing the new domesticity, d'Emily Matchar, es planteja què passa quan moltes dones, la majoria d'alts nivells acadèmics, decideixen deixar d'alimentar únicament el mercat laboral per centrar-se en la seva pròpia família. Com es ressent la societat d'aquesta opció de vida? Es tracta d'una generació de dones llicenciades, enginyeres i fins i tot doctorades (i cada vegada més homes) que, tot i estar professionalment molt preparades, han decidit tornar a cuinar, fer conserves, fer mitja, i dedicar part de la seva jornada als seus fills i llar. Desenganyats pel mercat de treball i pel sistema econòmic en crisi però encara vigent, cada vegada són més ciutadans els que decideixen acollir-se a un ritme més "slow" i conscient.
Diferents maneres de consumir. De l'autoconsum, al consum responsable i a les aficions sostenibles i casolanes
Abans d'entrar en matèria, cal diferenciar tres tipologies de persones i/o famílies segons el seu patró de consum. D'una banda, es troben aquells que decideixen canviar el seu ritme de vida acollint-se a un estil de vida més basat en el Do it yourself, autoconsum i autosuficiència, i tornar a la llar: la nova domesticació (que moltes vegades implica educació a casa, zones rurals o aïllades, desvinculació de les rutes de consum habituals ...). El bloc Soule Mama és un exemple d'aquest moviment.
D'altra banda, i com a opció menys radical, cada vegada són més aquells ciutadans que segueixen vivint en entorns urbans o bastant poblats, treballant cada dia, portant els seus fills a l'escola, comprant els aliments, etc. però que han incorporat criteris socials i sostenibles a casa, dedicant més temps a la seva gestió diària i pausada. Participar en cooperatives de consum, conrear el teu propi hort urbà, realitzar una compra diària o dues vegades per setmana, estar molt més amb els fills, criar-los sense presses, gestionar de manera eficient els aliments de la nevera, reduir la generació de residus, reparar cada vegada més, reutilitzar, consumir menys, tornar a treballs artesanals, etc. són alguns dels aspectes que caracteritzen un retorn a la llar menys activista però potser més comú i assequible per a més famílies.
I, finalment, encara hi hauria un tercer tipus de ciutadà més "fashion" i subjecte a modes temporals com són les malenis, creadores de cupcakes i gorres de ganxet que apareixen dia sí, dia també a la portada de tendències dels diaris. En el primer cas es tracta d'una forma de vida slow, autosuficient i totalment alternativa; en el segon es tracta de consumir de manera més responsable i conscient,; i en el tercer cas es tracta d'una afició... molt sana i recomanable, però que no deixa de ser un hobby i no una opció de vida alternativa ..
(F)
Un consum més sostenible implica treballar menys i viure més amb menys? És això possible?
Un cop diferenciats els tipus de ciutadans en base a la seva manera de consumir, em volia centrar en la segona tipologia, i concretament, en el cas de la dona i la seva tornada a la llar. Així, d'entrada, sembla una mala notícia. Resulta que després de recuperar els nostres drets i "d'igualar" l'home en aspectes de criança i de treball, ara ens dóna per voler compaginar la nostra vida laboral amb tornar a ser "mestresses de casa". És això tan negatiu? Per què passa? Són únicament les dones les que estan tornant a un ritme més lent i conscient?
A partir de 1984, aproximadament, es va produir una incorporació massiva de la dona al món laboral. Aquesta va deixar de dedicar-se únicament a la família i la llar, per treballar també "fora de casa". Començàvem a cotitzar i tot. Començàvem a ser productives. Quin gran error! La dona com a gestora de la llar sempre ha suposat un gran estalvi per a la família, ja que s'encarregava de gestionar els recursos de manera eficient: menjars casolans resultat d'una compra diària, roba aprofitada una i altra vegada després de diversos pedaços, electrodomèstics cuidats i amortitzats, etc.
De fet, les dones encara dediquen 3 hores més que els homes a la cura de la família, segons dades de 2008-2010. Encara estem lluny d'una veritable igualtat en aquestes estadístiques, però cal plantejar-se realment el paper que la mestressa de casa sempre ha aportat a la família, tant a nivell econòmic i social com ambiental. Ara mateix, en moltes famílies, per exemple, no hi ha ningú que s'encarregui de pensar en què menjar o sopar cada dia, i per tant, comprem de manera impulsiva i intensiva. Un cop al mes (o cada dues setmanes), per omplir la nevera i estar tranquils una temporada. Això d'omplir el rebost és una pèrdua de temps que ens resta minuts per a altres coses més interessants, com treballar o divertir-nos per evadir el nostre ritme compulsiu de consum i malbaratament.
(F)
En aquest marc d'hiperconsum irreflexiu, apareix el concepte de "domesticació", al qual també podríem anomenar 'activisme anticonsum'. Fins ara no dedicàvem temps a pensar com i per què consumir com ho fem ... però ara, amb la crisi, apareixen nous valors. Un és evident: l'estalvi s'ha convertit en el modus operandi de totes les famílies. Però resulta que aquestes no volen renunciar a la qualitat, i a més, els preocupen les conseqüències del seu consum. Apareix un consumidor responsable i exigent.
A més, en un entorn de crisi com l'actual sorgeix la necessitat de recuperar la capacitat de fabricar coses per un mateix. Ser capaç d'arreglar la roba, de fer un jersei, d'omplir el teu rebost amb els teus propis recursos i coneixements culinaris, ocupar la nevera de manera lenta i conscient, estar més amb els teus fills en lloc que aquests estiguin amb els avis, cangurs o a les escoles en hores extra ... No crec que tot això suposi cap retrocés ni que ens dirigeixi a tornar a rentar la roba als rius i dedicar-nos únicament a les nostres llars i famílies. No es tracta d'això. Es tracta de valorar els "tempos" reals de la nostra manera de viure i intentar adaptar-los a les capacitats reals del planeta i a la nostra pròpia capacitat d'assumir-los. Treballar menys i viure més amb menys. Aquesta és la qüestió!
Si el nostre sistema actual funcionés, potser no sorgirien aquests moviments també anomenats "neorurals" per recuperar habilitats "ancestrals". Però resulta que no funciona. Amb una taxa d'atur del 24,5% a Catalunya (segons dades de l'Idescat del primer trimestre de 2013), i un fracàs escolar del 26%, ... el nostre model basat en treballar moltes hores i dedicar la resta de la jornada a gestionar de manera ràpida i irreflexiva la nostra logística familiar ... no ens porta per bon camí.
(F)
D'altra banda, voler recuperar certes capacitats artesanals no és més que una reacció a una generació digital i virtual que, de tant en tant, necessita fer coses reals, palpables ... És important saber fer de tot, i no només parlar anglès, tenir un bon currículum a linkedin o ser el més popular a les xarxes socials. Per exemple, a Noruega, tots els nens aprenen a treballar amb les seves mans i són capaços de construir estructures amb fusta, principalment. Això vol dir que els noruecs (siguin més o menys hàbils), són capaços d'autofabricar-se una casa, un garatge ... o encara que sigui una caseta de gos ... Però aprenen una habilitat manual. Cosa que nosaltres no fem. Quants de nosaltres, de fet, som capaços de cosir un botó?
Quan no hi hagi prou energia per fer funcionar els nostres ordinadors i múltiples aparells electrònics, a què dedicarem el nostre temps? Serem capaços de sobreviure? Serem capaços de conrear els nostres propis aliments, d'enfornar i fabricar elaborats, de reparar la nostra roba, etc. Serem capaços de fer tot això? Intentar-ho ara ens permet reconèixer que no tot és immediat, que es requereix un temps per a cada cosa i que dedicar habilitats i hores a treballs manuals relacionats amb la pròpia "subsistència" és una assignatura pendent que hauríem d'anar practicant. Tornar a la llar de manera parcial, treballar per viure i no viure per treballar ... no implica una reducció de la productivitat del país. En tot cas pot suposar una veritable revitalització del sistema econòmic: un treball més repartit, unes llars més sostenibles, uns ciutadans més feliços, una societat millor.
