És possible que no sigui l'única manera de veure les coses, que hagi més factors implicats, però no és desgavellat relacionar la crisi mediambiental i de recursos amb les últimes dècades de desregulació salvatge i aprofundiment de les desigualtats. Simplificant molt, l'inici de l'etapa neoliberal coincideix amb un augment del preu de l'energia, primer per causes geopolítiques (una primera fase que comença en els 70 i dura fins a mitjans dels 80) i després per un fort augment de la demanda (des de l'inici del SXXI fins a ara).
Davant de la impossibilitat de créixer mitjançant mètodes tradicionals, a través de la inversió en capacitat productiva local, ja sigui d'inspiració keynesiana o bé a través de la iniciativa privada, i per a assegurar la pau social (aquesta que està a punt d'anar-se'n en orri), es dóna regna solta al crèdit. Els avanços tecnològics i l'auge manufacturer d'Àsia provoca atur mitjançant deslocalització (on els augments del cost de les matèries primeres i l'energia són compensats per la mà d'obra barata i la inexistència dels drets socials bàsics). Els ingressos dels treballadors baixen en relació al cost de la vida i la inflació, i davant això es treu del barret el conill del crèdit fàcil. El sistema es recolza en una paradoxa inestable: la manufactura se'n va a les màquiles asiàtiques que permeten el consum barat de productes alimentat pel crèdit escombraries, i al seu torn Àsia sosté el deute occidental.
Al mateix temps, uns economistes empatxats de matemàtiques i amb una confiança servil en l'eficiència dels mercats decideixen que el crèdit fàcil no és solament un instrument eficaç per a compensar la pèrdua de poder adquisitiu, i així mantenir el consum i l'economia, sinó que a més es pot fer negoci amb aquests deutes, si s'empaqueten convenientment.
Però les economies reescalfades pel crèdit fàcil i les bombolles especulatives (de les quals participen no pocs fills de veí creient que la banca no és l'única que guanya) no triguen a xocar amb els límits físics a l'expansió econòmica, en aquest cas, un barril de petroli a 147$ que suposa la gota que fa vesar el got del disbarat financer. Els estats salven als bancs en fallida amb diners públics, i s'escolten algunes veus que reclamen un canvi, fins i tot una "refundació del capitalisme" i noves maneres de mesurar més enllà del PIB. Breu miratge.
En poc temps queda clar qui mana aquí, el "sistema", estúpid i cec, però encara poderós i capaç d'infondre la por en qui administra el poder democràtic, lluny de reformar-se, imposa als estats un únic camí per a sortir de la crisi, l'austeritat i la disciplina fiscal que ells mai van saber aplicar-se, i una promesa de creixement futur una vegada que la societat hagi absorbit els danys causats per les seves males pràctiques.
La resta serà història. Fins que no es reconegui que el sistema està podrit, que no hi ha qui ho salvi, i que el seu programari (la teoria econòmica dominant) ja no serveix en un món constret per l'escassesa de recursos i la deterioració mediambiental, no haurà solució possible. I això és quelcom que ni tan sols tots els indignats coneixen!
El desafiament és enorme, possiblement el major en la història de la humanitat, reconèixer els límits al creixement en un planeta infestat de desigualtats, en el qual tot just 900 milions de persones deixen sense futur amb el seu consum quotidià als 6.100 milions restants no és una tasca fàcil. Ni tan sols la majoria de l'esquerra, teòricament més sensible a les protestes, ha interioritzat la nova realitat i encara pensa que es pot domar des de dintre al sistema, i que l'eficiència i els mercats tornaran a eixamplar els horitzons del creixement, i amb ells l'esperança que el pastís es faci més gran i doni un respir als que menys en tenen. El dia que l'esquerra torni a parlar de repartir la riquesa de veritat potser torni a ser digna d'aquest nom.
Fa pocs dies un president parlava de que un grup de violents havia creuat una línia vermella, mostrava la seva indignació i amenaçava amb mà dura en el futur. La veritat és que fa dècades que col·lectivament hem creuat moltes línies vermelles, i de seguir les polítiques actuals la situació no farà més que empitjorar, ja que cada vegada haurà més persones amb menys que perdre. Si davant tenen a polítics atemorits i preparats a enviar als seus esbirros, incapaços de trencar la baralla i posar-se de part del poble, el caos inexistent del que parlava aquest president serà llavors la tònica habitual. I això seria un gran fracàs per a tots, doncs la política perdria el poc crèdit que li queda.
