Estem pendents de la futura llei de residus de Catalunya, però mentrestant estem paint la llei de residus espanyola, la 7/2022 de 8 d’abril, que ve amb un fort impacte pel que fa a obligacions i reptes per als nostres ajuntaments, consorcis, mancomunitats, i consells comarcals, entre d'altres.
Comença el nou curs polític, i pel món local esdevé ben intens, com a mínim en matèria de residus. Estem pendents de la futura llei de residus de Catalunya, però mentrestant estem paint la llei de residus espanyola, la 7/2022 de 8 d’abril, que ve amb un fort impacte pel que fa a obligacions i reptes per als nostres ajuntaments, consorcis, mancomunitats, i consells comarcals, entre d'altres.
Per primera vegada una llei espanyola de residus parla clarament i amb contundència de les responsabilitats que els diferents actors tenen: l’Estat, les CCAA i els ens locals. I de les responsabilitats que es poden derivar si no es compleixen.
Arrenquem el repàs refrescant l’important i clarificador article 11 “Costos de la gestió dels residus”; determina clarament que tots els ajuntaments han de disposar, màxim l'abril de 2025; d’una taxa de residus “específica, diferenciada i no deficitària”:
- Diferenciada respecte a altres conceptes, que quedi clara per al ciutadà, que sigui conscient del que paga.
- Que sigui una taxa no deficitària: que el ciutadà pagui el cost real del servei (ha d’incloure la recollida, el transport, el tractament, manteniments plantes, post-clausura abocadors, la comunicació...).
Amb aquesta mesura s’acabarà, potser, amb un dels grans “numerets” de la política local: jugar políticament amb les taxes. Esperem, doncs, que per fi s’acabi la batalla política amb això (i acabem amb taxes de gestió i tractament de residus irrisòries derivades de la por política dels governs locals d’ajustar-les per la pressió de les oposicions...).
Per primera vegada una llei espanyola de residus parla clarament i amb contundència de les responsabilitats que els diferents actors tenen.
A banda, l’article preveu també que l’ordenança ha de permetre aplicar sistemes de pagaments per generació i permetre disposar de mecanismes d’incentiu i bonificació per a ciutadans, comerços i empreses (per fer la selectiva, fer compostatge, fer preparació per la reutilització... a banda de criteris socioeconòmics). I atorga als governs regionals el paper de controlar ordenances i el seu estudi econòmic, que hauran d’enviar-li els ajuntaments (en el nostre cas seria a l’Agència de Residus de Catalunya).
Els articles 14 i 15 demana que tots els ajuntaments disposin de Plans Locals de Prevenció i Gestió de Residus, revisable cada sis anys. L’article 16 “Mesures i instruments econòmic” demana crear mesures econòmiques, financeres i fiscal per fomentar la prevenció, la reutilització i reparació, implantar la recollida separada... i als contractes de recollida de residus han d’incloure mesures de formació i sensibilització per a la població en relació amb la prevenció, la perillositat, la reutilització, la recollida separada, la preparació per a la reutilització, el reciclat o impactes de l’abandonament de residus.
Un altre important és l’article 17: “Objectius de la prevenció de residus”. Per al 2025, es preveu una reducció d’un 13% dels residus en pes, respecte als generats el 2010.
El següent, el 18, exposa una llista de mesures de prevenció, entre elles d’impacte directe al món local: el foment de consum d’aigua potable a dependències i espais públics via l’ús de les fonts d’aigua. O la capacitat de limitar en platges l’alliberament de globus o de fumar-hi.
El 24 estableix que s’ha d’implementar mesures per assegurar la reutilització, reciclatge, i fomentar la preparació per la reutilització (PxR) i xarxes per facilitar intercanvis.
El 25 estableix, entre altres, com a mínim la recollida selectiva de: paper, metalls, plàstic i vidre. Abans del 31/12/23: residus orgànics, abans del 31 de desembre del 2024: tèxtil, olis de cuina usats, residus domèstics perillosos i els voluminosos; i altres fraccions de residus determinats reglamentàriament.
A més, s’ha de prioritzar la implementació de models eficients de recollida selectiva: porta a porta, contenidors tancats o intel·ligents. Estableix com a màxim impropis per a la FORM del 20% des de l'1/01/2023 i del 15% des del 01/01/27. L’incompliment serà sancionable per part de l’ARC.
La recollida selectiva pel 2025 ha de ser un mínim del 50% del total dels residus municipals generats. El 26, ho deixa ben clar: objectiu de PXP, reciclat i valorització pels residus domèstics i comercials de:
- Any 2025: el 55% (almenys un 5% correspondrà a PxR)
- Any 2030: el 60% (almenys un 10% correspondrà a PxR)
- Any 2035: el 65% (almenys un 15% correspondrà al PxR)
L’art 27 recorda que els residus s’han de tractar prèviament abans d’entrar al dipòsit controlat de residus. El 28, en canvi, tracta els residus compostables: es recolliran en bosses compostables. Si l'ordenança local ho permet, es podran recollir conjuntament els residus orgànics amb els envasos compostables.
Un d’important per al món local és també l’article 43, on determina clarament les obligacions dels productors de residus sotmesos a la “responsabilitat ampliada del productor” (RAP); no només assumint els costos de recollida i tractament de la selectiva sinó, com a novetat, també els costos de tractament de la fracció rebuig i de la recuperació de residus de les vies públiques, zones verdes, zones recreatives i platges. I, per tant, no hauran de ser assumides pels ajuntaments, com fins ara.
Tots els ajuntaments han de disposar de Plans Locals de Prevenció i Gestió de Residus i els contractes de recollida de residus han d’incloure mesures de formació i sensibilització per a la població.
Una altra novetat derivada de l’aplicació del RAP és l’obligació dels productors de tabac d’assumir els costos de la recollida dels seus residus (construcció i funcionament de la infraestructura necessària, el transport i el seu tractament).
I per acabar amb el repàs dels principals punts d’impacte per als ajuntaments catalans cal esmentar un tema per fi inclòs dins el marc legal espanyol: l’aparició de l’impost sobre abocament i incineració de residus, vigent des del passat 1 de gener de 2023. No entro en detall, perquè a Catalunya continua la vigència del nostre model, vigent des del 2004. La llàstima és que el legislador espanyol en lloc de fer un model senzill, com a tot arreu d’Europa, ha optat per un model caòtic de fins a 19 tipus diferents d’impost. Res a dir.
La llei acaba amb un seguit de disposicions addicionals i finals: determinar per exemple una llista de residus urbans no incinerables, o que en tres anys s’han de crear els SCRAPS dels residus tèxtils, mobles i estris, plàstics agraris no envasos, càpsules de cafè monodosi. Parla també de l’amiant i de l'obligació de disposar en el termini d’un any el cens amb instal·lacions d’aquest material i un pla de retirada per les instal·lacions de risc abans del 2028.
La Llei 7/2022, doncs, està incompleta malgrat la llarga llista d’articles, com diu constantment en el seu text, moltes de les qüestions apuntades s’han de desenvolupar via reglamentària. Com es pot veure, moltes obligacions i molta feina. Però aquesta vegada no val badar, perquè els incompliments vindran acompanyats de sancions; del Govern català, del ministeri espanyol o de la Comissió Europea.
Els residus i la seva gestió ha deixat de ser una cosa menor: són recursos, són llocs de treball, són estalvis... ja era hora. Si hi ha voluntat política, es pot fer tot. Això sí, tothom ha de fer la seva feina: les empreses, totes les administracions i també els ciutadans.
