L'acord derivat de la Conferència sobre el Canvi Climàtic (COP21) que va tenir lloc a París el 2015 exigeix als estats metes concretes per a reduir les emissions i fixa obligacions a les autoritats locals que situïn l'eficiència energètica i la protecció del clima en el centre de les seves polítiques de mobilitat. En aquest sentit, proposa impulsar accions concretes per a transformar la mobilitat dels centres urbans i reduir progressivament la circulació dels automòbils dièsel i gasolina a partir de 2030, fins a eliminar-los completament el 2050.
A partir d'aquestes condicions inqüestionables es donaria pas també a un ús extensiu de les energies no fòssils al servei de la mobilitat urbana. Aquest és un requisit essencial perquè la Unió Europea, i també el nostre país, pugui complir els seus compromisos, tant pel que fa a aquesta qüestió com en relació amb la reducció de les emissions d'efecte d'hivernacle i de la contaminació atmosfèrica.
"És important que els diferents nivells de l'Administració —estatal, regional i local— s'esforcin decididament per impulsar el canvi modal de la carretera al transport ferroviari i que concedeixin una importància particular als sistemes intermodals que combinin els desplaçaments a peu, en bicicleta i en transport públic col·lectiu"
Per a aconseguir aquests objectius s’haurà de donar prioritat en els plans de mobilitat a les formes de transport netes com el tramvia, el troleibús, el ferrocarril de rodalia, els vehicles elèctrics, les bicicletes i els cotxes compartits. És important que els diferents nivells de l'Administració —estatal, regional i local— s'esforcin decididament per impulsar el canvi modal de la carretera al transport ferroviari i que concedeixin una importància particular als sistemes intermodals que combinin els desplaçaments a peu, en bicicleta i en transport públic col·lectiu. Pel que fa a això, és fonamental impulsar l'ús de la bicicleta a les àrees urbanes i ampliar la densitat de vies ciclistes, així com les xarxes de transport col·lectiu públic i la freqüència del servei.
Els estats i les autoritats locals han de disposar de plans de mobilitat urbana sostenible i de plans de desplaçament d'empresa (PDE) per a totes les administracions públiques i organitzacions —públiques i privades—, a més d'incorporar gestors de la mobilitat quotidiana al treball.
A partir d'ara el cotxe passa de la seva condició d'amfitrió a ser un convidat a les nostres ciutats, i s’obre pas a la ciutat vivible o ciutat dels potscotxes
A més, no cal oblidar integrar els plans de mobilitat i els de desplaçament a la feina (PDE) en una estratègia més àmplia de desenvolupament territorial o urbà sostenible. S'ha d'encoratjar les autoritats perquè, en el marc d'aquests plans, situïn els ciutadans en el centre de les polítiques de mobilitat i els ofereixin la possibilitat de ser consultats abans, durant i després d’aplicar-les. Aquests plans són també un mitjà per a promoure accions en favor dels objectius de la Unió Europea en matèria d'emissions d'efecte d'hivernacle, de contaminació acústica, d'accidentalitat i d'exclusió social relacionada amb la mobilitat.
"Perquè la mobilitat sostenible tingui més presència a les ciutats, cal replantejar-se seriosament la qüestió de la velocitat dels vehicles, calmant el trànsit i adoptant un nou límit de velocitat de 30 km/h com a mesura realment efectiva per a reduir el nombre de morts i ferits en accidents de trànsit"
Perquè la mobilitat sostenible tingui més presència a les ciutats, cal replantejar-se seriosament la qüestió de la velocitat dels vehicles, calmant el trànsit i adoptant un nou límit de velocitat de 30 km/h com a mesura realment efectiva per a reduir el nombre de morts i ferits en accidents de trànsit. D'aquesta manera, s'aconseguirà que els vehicles de motor siguin més compatibles amb altres formes de desplaçament més eficients, saludables i segures. Un bon exemple és limitar la circulació de vehicles contaminants i crear zones de baixes emissions al centre de Madrid.
Les conductes negacionistes del canvi climàtic i les conductes negacionistes del mal dels cotxes no tenen futur. A partir d'ara el cotxe passa de la condició d'amfitrió a ser un convidat a les nostres ciutats, i s’obre pas a la ciutat vivible o la ciutat del potscotxe .
Així doncs vull insistir en la necessitat d'elaborar plans de mobilitat i plans de desplaçament d’empresa (PDE), i d'integrar-los en una estratègia més àmplia de desenvolupament territorial o urbà sostenible que no oblidi posar en marxa nous límits de velocitat.
Però a més, vull afegir que el concepte de sostenibilitat en matèria de mobilitat urbana no ha de deixar de costat la distribució urbana de mercaderies (DUM), que ara com ara és un factor de congestió i afectació de la qualitat ambiental urbana. La recuperació dels serveis de mercaderies combinats —és a dir, d'un replantejament sostenible per als últims quilòmetres en el transport dels productes fins al seu lloc de destinació— és un repte fonamental. Una aposta summament important en aquest sentit és la generalització d'un concepte de logística verda per a les ciutats, que inclogui elements com bicicletes de càrrega (cargo bike), furgonetes elèctriques, tramvies i autobusos de càrrega.
Una mobilitat urbana sostenible requereix, a més, inversions de qualitat al servei de la col·lectivitat. D'aquesta manera es podrà contribuir als objectius de la Unió Europea relatius a l'eficàcia dels recursos, en particular, respecte d’aquells relacionats amb una «economia circular» creadora d'ocupació. Molts països europeus tenen encara infraestructures vetustes i costoses. Així, per exemple, mitjançant l'adopció de l'eurovinyeta, un 50% dels ingressos pot destinar-se a mesures d'optimització de la mobilitat urbana i un 75% en concepte de peatges urbans pot canalitzar-se per a mantenir i desenvolupar les infraestructures de transport urbà. Altres mesures eficaces són l'adopció d'un marc legal adequat per a finançar el transport públic a les ciutats i àrees metropolitanes o l'elaboració d'una directiva comunitària que fixi l'obligació de reduir els desplaçaments per motiu de treball.
"Cal crear una secretaria d'estat de mobilitat sostenible i segura que estableixi l'estratègia i gestioni tot allò que està relacionat amb la mobilitat, d'acord amb les directrius europees, d'una banda, i amb les polítiques energètiques, ambientals, de seguretat viària i urbanístiques del nostre país, d’una altra"
Al nostre país urgeix impulsar un instrument per a gestionar la mobilitat, ara fragmentada entre diversos ministeris, instituts i direccions generals. Això passa, al meu entendre, per la creació d'una secretaria d'estat de mobilitat sostenible i segura que estableixi l'estratègia i gestioni tot allò que està relacionat amb la mobilitat, d'acord amb les directrius europees, d'una banda, i amb les polítiques energètiques, ambientals, de seguretat viària i urbanístiques del nostre país, d’una altra. Es tractaria d'una estratègia que doni suport a les ciutats i àrees metropolitanes amb accions que promocionin el transport públic; que dissenyi plans per a la bicicleta; que gestioni de manera diferent la mobilitat al treball, amb plans de desplaçament a la feina a les administracions i empreses a partir dels dos-cents treballadors; que creï un marc financer i incentius fiscals que promocionin la bicicleta i el transport públic per a anar a la feina, en els desplaçaments quotidians, i que impulsi el cotxe compartit i el cotxe multiusuari mitjançant plataformes tecnològiques.
En resum, avui i en el futur, la mobilitat urbana hauria d'estar basada en l’ecomobilitat i en les xarxes de cooperació. En el marc de la posada en marxa de noves fórmules, com ara l'ús compartit de vehicles, és molt important que aquestes pràctiques s'insereixin adequadament en la cadena de mobilitat intermodal, juntament amb l'ús de la bicicleta, els desplaçaments a peu i els transports col·lectius, atès que aquests últims haurien de circular amb una freqüència més alta, cosa que genera més ocupació ecològica.
És, en efecte, un repte social, ambiental i econòmic de primer ordre, però amb beneficis més que notables per a la societat a curt, però sobretot, a mitjà i llarg termini.
