Quan Filippo Brunelleschi, a la Florència de 1418, s'enfrontà al repte de cobrir el cimbori de Santa Maria dei Fiori amb la cúpula de base no circular més gran fins aleshores construïda, constatà que ja s'havia perdut la capacitat romana d'aixecar cintres de fusta d'una tal dimensió. En lloc de reconcebre la bastida, reinventà genialment la cúpula. Inscriví una isostàtica cúpula virtual entre dues cúpules octogonals apuntades que, sense cintres ni bastides, s'aguantaven recíprocament.
Quin és el nou concepte de cúpula econòmica que avui necessitem? Ens calen noves cúpules que responguin a nous plantejaments. Aquest és un dels objectius del sostenibilisme. Però, de moment, no apareix cap Brunelleschi. Només tenim gestors perduts o deshonestos i arquitectes econòmics sobrepassats (si no mestres d'obra més aviat mediocres...) que intenten, en va, construir velles cúpules semiesfèriques fora d'escala. Em remeto a l'evidència.
Al respecte, Jordi Angusto, membre actiu del Col·legi d'Economistes de Catalunya, acaba de publicar unes reflexions ortodoxament heterodoxes. Ha editat "I ara, què?", un assaig molt suggestiu. "Entre la crisi i la fallida", proclama el subtítol de l'obra. I aclareix el text: "malgrat que sigui físicament impossible, el creixement sostingut és imperiosament necessari per al manteniment del model econòmic hegemònic". Hegemònic, ben cert. Però no pas l'únic imaginable. Per fortuna, perquè ja hem vist que és inviable. Per això necessitem Brunelleschis de l'economia.
Angusto fa veure que la solució exigeix una altra concepció de l'activitat econòmica. No passa pel decreixement simplista. I menys encara per l'austeritat dels que ja són pobres. L'actual model de cúpula ja no dóna més de sí. "I ara, què?" aporta moltes pistes. Els de l'ofici, s'hi haurien de posar d'una vegada. És urgent.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
