Estem davant d’un projecte global que traspassa fronteres i ha de comptar amb l’esforç solidari de la comunitat humana. El gran, immens, repte dels temps que vivim i que viurem els propers anys.
Els governs dels estats i les estructures administratives que suporten la seva acció no acostumen a caracteritzar-se per ser àgils a l’hora d’adaptar la legislació i els instruments estratègics de planificació als compromisos i acords internacionals.
Certament, el debat i la cerca del consens formen part de la filosofia sostenibilista, i abans de tirar endavant qualsevol projecte legislatiu de gran abast és fonamental haver impulsat processos de participació social i discussió política que permetin recollir les diferents sensibilitats i opinions, a fi d’enriquir el resultat final i que representi, en la mesura del possible, la veu de tots els actors implicats.
Però la lentitud amb la que s’adopten certes mesures -més encara si entremig resulta que hi ha processos electorals que dificulten la constitució d’un nou parlament- fa rumiar sobre la idoneïtat dels mecanismes de funcionament i control que s’apliquen, i sobre si la capacitat d’actuació acaba sent esclavitzada per determinats protocols i procediments. En tot cas, un cop impulsat un determinat projecte legislatiu o de planificació, sempre passa que per als uns el governant s’ha quedat curt, mentre que per a d’altres s’ha passat de frenada, tot i que això forma part del joc polític.
Benestar comú en un món saludable
La Llei de canvi climàtic, aprovada pel Ple del Congrés espanyol el passat mes de maig després d’un any de tramitació parlamentària, és un bon reflex d’aquesta lentitud administrativa endèmica, atès que han hagut de passar sis anys des de la signatura de l’Acord del clima de París, i quatre des que Espanya el va ratificar, perquè s’aprovés. La Llei, com era d’esperar, veu la llum entre crítiques generalitzades per part dels partits de l’oposició -sempre esperables- i de les associacions ambientalistes -com és lògic, demanaven anar més enllà en els objectius-, que la qualifiquen d’insuficient i d’arribar tard.
En efecte, hi ha qüestions com les ambientals a les que, com a humanitat, ja sembla que fem sempre tard, perquè la dinàmica planetària i dels sistemes naturals respon a una lògica completament diferent a la nostra, que encara funciona per patrons de comportament de mira curta en un moment que exigeix d’una vegada per totes enfrontar el futur amb una mirada global i sistèmica que tingui com a prioritat el benestar comú en un món saludable.
Ara bé, dit això, i malgrat la tardança, la Llei ha estat aprovada, i fins i tot partits polítics que anys enrere es mostraven reticents a emprendre qualsevol política ambiental que impliqués un canvi estructural de model d’economia -excepte algun que voldria retornar a altres èpoques històriques-, ara s’hi posicionen a favor. Benvingut sigui.
Full de ruta cap a la transició ecològica
A més del compliment ineludible de l’Acord de París, la Llei té com a eix prioritari la progressiva descarbonització de l’economia espanyola i la seva evolució cap a un model circular, per la qual cosa defineix un conjunt de propostes d’actuació que serveixin de full de ruta cap a la transició ecològica del país, i que s’aniran implementant mitjançant els successius plans nacionals d’energia i clima (PNIEC).
Atès que fem tard també en les polítiques de mitigació, la Llei apunta igualment com a objectiu impulsar actuacions d’adaptació als impactes del canvi climàtic, ja que l’àmbit biogeogràfic de la Mediterrània és una de les zones que experimentarà uns efectes més greus. El Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC) será l’instrument bàsic per guiar aquest esforç que supera les fronteres i demana posar l’èmfasi en la cooperació internacional.
Els reptes, doncs, no són menors, sobretot perquè avançar cap a ells conviurà durant uns anys, no ens enganyem, amb les inèrcies d’un model econòmic que ens ha omplert l’atmosfera de carboni i que es resisteix a perdre el seu estatus. I és que la veritable transició no té a veure “només” amb canviar el motor de combustió interna per l’elèctric, o per instal·lar plaques fotovoltaiques al sostre de l’edifici, que també, sinó bàsicament amb posar en valor la capacitat i voluntat col·lectives de construir una nova manera de viure i consumir recursos completament diferent a la de les darreres dècades, l’única que ens ha acabat semblant possible per la força del costum.
Transformacions estructurals en el model de vida
A nivell d’objectius quantitatius, i que s’alineen amb els que s’han definit a escala europea en els darrers anys -el Pacte Verd Europeu de 2020 és el marc comú més actual, així com el repte d’arribar a la neutralitat climàtica l’any 2050-, la nova norma contempla dos horitzons: el 2030 i el 2050. En el primer -d’aquí a menys de nou anys-, proposa una reducció de les emissions de CO2 del 23% respecte l’any 1990; una penetració de les fonts d’energia renovables del 42% en el consum d’energia final; un 74% d’aprofitament de les renovables en el conjunt del sistema elèctric; i un objectiu d’eficiència de gairebé el 40%. Vint anys més enllà, pel 2050, planteja que el 100% de l’electricitat tingui ja un origen completament renovable.
Si la prioritat és descarbonitzar l’economia, és evident que cal també actuar en la reducció de la dependència dels combustibles fòssils. Per això, es prohibeixen els nous projectes d’exploració i explotació d’hidrocarburs en tot el territori, incloent-hi el mar, alhora que es preveu la desinversió del sector públic en participacions o instruments financers d’entitats que tinguin com a activitat l’extracció o processat d’aquests productes energètics. També es veta la tècnica de la fractura hidràulica, el fracking, i s’apunta el cessament de les activitats d’explotació de les mines de carbó nacional. No obstant, cal rendir-se a l’evidència de què ha d’haver un període de transició -quant menys temps, millor, òbviament- per la qual cosa la Llei preveu l’aprovació de plans específics per a impulsar els gasos renovables, incloent-hi el biogàs, el biometà, l’hidrogen i altres combustibles en la fabricació dels quals s’hagin fet servir únicament matèries primeres i energia d’origen renovable.
Sembla evident que aquests reptes i horitzons de descarbonització, d’aposta definitiva per les fonts d’energia i recursos renovables, i d’abandonament de la submissió als hidrocarburs, impliquen un canvi de model econòmic i energètic que afectarà profundament a sectors que condicionen des de fa dècades les polítiques i decisions estratègiques dels governs, alhora que suposarà canvis importants en la manera com la ciutadania accedim i consumim energia, obrint noves portes en matèria de mobilitat i autogeneració. Si sovint ens omplim la boca demanant transformacions estructurals en el model de vida, producció i consum, aquests canvis són l’oportunitat per fer-les realitat i que no quedin com a simples desigs recurrents. S’albira, doncs, un escenari en el que la definició de desenvolupament sostenible començarà a prendre tot el seu sentit, sobretot pel que fa a no comprometre el benestar de les generacions futures amb les decisions actuals.
La mobilitat i l’edificació com a grans sectors de transformació
Parlar de descarbonització de l’economia demana actuar en diversos fronts, en efecte. Un de principal és el de la mobilitat i el tipus de vehicles i motors en els que s’ha recolzat durant dècades l’economia, responsable també de subvencionar els combustibles fòssils en determinades activitats productives tot creant un cercle viciós que ha estat posant fre a l’adopció de certes mesures de canvi. La Llei fixa l’any 2040 perquè tots els turismes i vehicles comercials lleugers que es venguin estiguin lliures d’emissions de CO2, i en prohibeix la circulació a partir de 2050 (excepte els vehicles històrics). La implantació d’una xarxa de recàrrega de vehicles elèctrics, l’impuls de la mobilitat activa i sostenible, i la reducció de les emissions del transport aeri i marítim, són altres de les accions que s’apunten com a necessàries.
En matèria de planificació, els municipis de més de 50.000 habitants hauran d’adoptar abans de 2023 plans de mobilitat urbana sostenible amb mesures de mitigació, i que siguin coherents amb els plans de millora de la qualitat de l’aire. Així, hauran d’habilitar també zones de baixes emissions que recolzin les iniciatives de foment del transport públic i l’ús de la bicicleta. La crisi sanitària del darrer any, com totes les crisis, ha aportat alguna cosa positiva en aquest sentit, ja que ha posat de manifest com una part de la mobilitat quotidiana tenia tics compulsius i ens la podíem estalviar adoptant noves formes de treball i comunicació.
L’altre gran front és el de la rehabilitació energètica per millorar el comportament del parc d’edificis i reduir-ne la petjada de carboni. A tal efecte, s’amplia fins a 2030 el Fons d’Eficiència Energètica, amb el que s’han invertit més de 1.000 milions d’euros en els darrers cinc anys. El Govern espanyol es compromet, en el termini de mig any, a elaborar un Pla de rehabilitació d’habitatges i renovació urbana per complir els indicadors d’eficiència establerts en el PNIEC, així com els objectius recollits en l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica del sector d’edificació (ERESEE).
I l’economia també en surt ben parada
Totes aquestes mesures tindran, segons la Llei, uns impactes força positius en l’economia espanyola i la creació de llocs de feina, com ja fa temps que assenyalen els experts que dimensionen el cost de les externalitats del sistema econòmic actual. Des de la dècada dels noranta del segle passat, diversos estudis realitzats per institucions i organismes nacionals i internacionals posen de manifest el potencial d’un nou model basat en l’estalvi i l’eficiència, les fonts d’energia renovables, la mobilitat sostenible i l’economia circular, per exemple.
La Llei de canvi climàtic, en aquest sentit, planteja també (per fi) com a un objectiu prioritari implantar un model de desenvolupament sostenible que generi feina “decent” i contribueixi a reduir les desigualtats, tot garantint una transició justa que minimitzi els impactes de la pèrdua de llocs de treball en determinats sectors.
Les dades estimades pel govern espanyol mostren aquest potencial econòmic amb dades, ja que la transició ecològica atraurà més de 200.000 milions d’euros d’inversió en els propers anys, i generarà entre 250.000 i 300.000 llocs de feina anuals. Les inversions i els estalvis d’energia aconseguits, d’altra banda, permetran augmentar el PIB al voltant de l’1,8% l’any 2030 en comparació amb un escenari que no apliqués cap tipus de mesura. Aquestes dades, per tant, reforcen la idea de què una nova economia verda, circular, eficient i lliure de carboni és possible.
Ara bé, qualsevol llei, sense la concreció del marc econòmic i pressupostari amb el que comptaran les accions previstes, acostuma a tenir poc recorregut pràctic. La Llei diu que com a mínim un percentatge equivalent al pactat en el Marc financer plurianual de la Unió Europea dels Pressupostos generals de l’Estat haurà de contribuir als objectius establerts en matèria de canvi climàtic i transició energètica. Una part dels ingressos procedents de les subhastes de drets d’emissió de GEH seran també emprats per al compliment d’aquests objectius. Caldrà veure, finalment, quants diners representen aquestes mesures, i fins a on permeten arribar en el desenvolupament de la Llei.
L’esforç solidari de la comunitat humana
Al marge, doncs, de les aspiracions legítimes d’anar a més d’alguns dels actors que tenen alguna cosa a dir al respecte, les bases normatives han estat definitivament posades i semblen prou sòlides -si més no, pel que fa a la lletra- com perquè la transició desitjada sigui factible i estigui dotada de pressupost i referents econòmics, més enllà de les bones intencions expressades fins al moment en estratègies anteriors.
El paràgraf final del preàmbul de la Llei diu “Aquesta llei respon al compromís assumit per Espanya en l'àmbit internacional i europeu, i representa una oportunitat des del punt de vista econòmic i de modernització del nostre país, així com des del punt de vista social, facilitant la distribució equitativa de la riquesa en el procés de descarbonització. D'aquesta manera, i posa al centre de l'acció política la lluita contra el canvi climàtic i la transició energètica, com a vector clau de l'economia i la societat per construir el futur i generar noves oportunitats socioeconòmiques. És el marc institucional per a facilitar de manera predictible la progressiva adequació de la realitat de país a les exigències que regulen l'acció climàtica i garantir la coordinació de les polítiques sectorials, assegurant coherència entre elles i sinergies per assolir l'objectiu de la neutralitat climàtica.”
Caldrà veure com aquesta voluntat es va posant en pràctica en els propers anys. En tot cas, estem davant d’un projecte global que traspassa fronteres i ha de comptar amb l’esforç solidari de la comunitat humana. El gran, immens, repte dels temps que vivim i que viurem els propers anys.
