Fa uns anys un psicòleg em va dir que una de les millors coses que li podien passar a una persona a la vida era topar amb una paret. No parlava, és clar, d'un xoc físic amb una paret real. Es referia, metafòricament, al fet que, en un moment o altre, tothom hauria de ser capaç d'assumir la trobada amb una barrera infranquejable. Aquesta trobada significaria per a la persona que l'experimentés la constatació que no podria tirar endavant per aquell camí. El nivell de pèrdua en aquesta circumstància dependria molt del que hi hagués en joc: un amor irrepetible, una aposta econòmica, una il·lusió passatgera...
Però el més important de tot era -segons la teoria del psicòleg- que, en la topada, el guany sempre superaria la pèrdua. Per què? Doncs per la senzilla raó que el fracàs és molt més alliçonador que l'èxit. L'èxit no té en si res de dolent però, viscut sense contrapunts, fa néixer una confiança excessiva, mata l'autocrítica i afebleix la capacitat de reacció davant un gir inesperat.
Estava pensant en la teoria del psicòleg arrel de les interpretacions que aquests dies s'estan fent de la situació econòmica. Moltes d'elles es decanten per especular sobre quan remetrà la crisi i també sobre els efectes que tindrà en l'atur. Algunes veus -com la del professor John Anthony Allan- prefereixen dir sense embuts que el millor seria que la crisi tingués uns efectes negatius i duradors, a fi de demostrar la poca consistència del sistema socioeconòmic vigent. És veritat que no es pot traçar un paral·lelisme entre el que li passa a una persona individualment i l'esdevenir de la vida col·lectiva i, menys encara, es pot afirmar que la crisi actual tingui res de gir inesperat, més aviat al contrari. Tanmateix, les veus que gairebé agraeixen la crisi s'alineen amb la teoria de la paret.
(F)
A mesura que la civilització del petroli vagi agonitzant, els polítics ja no podran demostrar la seva vàlua a través de les tradicionals giragonses verbals, sinó amb la determinació a l'hora d'anunciar mesures que no agradaran a tota la ciutadania. Hauran de recolzar-se en la idea del bé comú i hauran d'enfrontar-se a una impopularitat acusada entre determinats sectors que, atrinxerats en el seu interès particular, utilitzaran totes les mesures al seu abast per extorsionar al conjunt de la societat, com ja han començat a fer.El primer ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, ha dit que en l'horitzó 2020 el país haurà de fer un esforç sense precedents per donar un impuls decisiu a les energies renovables. Brown ha manifestat que per a aquest comès, entre altres mesures, es necessitaran més de 7.000 turbines de vent i que la instal·lació d'aquestes infraestructures tindrà amb tota seguretat un impacte important en moltes comunitats locals. Encara ho ha concretat més tot remarcant que els canvis en el paisatge seran inevitables, si bé ha promès que s'estudiaran les localitzacions més adequades. El primer ministre, tan criticat per altres qüestions, ha parlat molt clar en aquesta ocasió dient que el govern exhibirà un lideratge ferm en el procés i que està preparat per prendre les decisions més dures, sense tenir en compte les enquestes. En l'altre plat de la balança, Brown ha anunciat que aquest impuls estratègic suposarà la creació de més de 160.000 llocs de treball directament vinculats a les noves infraestructures energètiques.
Gordon Brown ha fet esment del peak oil dels jaciments del Mar del Nord, encara que no ha volgut parlar del resultat de l'eventual referèndum que Escòcia té previst celebrar el 2010 i que podria alterar la disponibilitat de petroli per part de Londres. Sigui com sigui, ningú pot acusar el successor de Blair de no assenyalar que hi ha una paret al final del camí. En aquest sentit ha estat explícit en subratllar que el canvi d'orientació comportarà una nova organització social i que l'única forma d'entrar en una economia menys depenent dels combustibles fòssils passa per abandonar les formes de fer habituals.
A la Gran Bretanya també s'està comentant aquests dies la pujada en el preu de l'electricitat i dels combustibles. La diferència amb el nostre país és que aquí no s'ha explicat, des del poder públic, que tenim una paret en l'horitzó i que, davant d'aquesta perspectiva, caldrà fer un esforç especial. La gestió de les crisis futures exigeix un abandó d'aquest càlcul constant a què ens té acostumats la classe política local pensant-se que així se salva, quan en realitat es condemna.
No tots els càlculs són dolents: ara mateix estan entrant a les llars britàniques un senzills dispositius -comptadors intel·ligents- que permeten visualitzar el consum elèctric en temps real i que tradueixen a diners aquest consum. La controvèrsia està servida. Mentre alguns pensen que els usuaris no han de canviar necessàriament els seus hàbits per més informació que tinguin, altres creuen fermament en els efectes positius de veure quant gasten cada minut, i han estimat que l'estalvi pot arribar fins al 25%. A Espanya aquests comptadors han estat considerats dintre d'un paquet de 80 mesures contra el canvi climàtic aprovat pel govern, que n'ha decidit fomentar-ne la distribució; al Regne Unit, en canvi, els comptadors són obligatoris.
Potser sí que, finalment, la crisi ens farà canviar d'hàbits i de societat, però abans que res caldrà que la classe dirigent comenci a adreçar-se a tots nosaltres sense voler-nos complaure i dient-nos de debò el que ens espera. No fa falta psicologia, només política.
