El problema és que hem acceptat un entorn fortament alterat com a natura.
Les causes de la tràgica davallada en els ambients fluvials són múltiples: la fragmentació o artificialització per obres hidràuliques, el desviament d’aigües per usos urbans, industrials o agraris, la contaminació química o la destrucció i alteració de boscos de ribera. Fotografia: Pont medieval de Besalú sobre el riu Fluvià, Getty Images.
La publicació del primer informe sobre l’estat de la natura de Catalunya, a finals de 2020, va causar un fort impacte fins i tot entre aquells que fa decennis que avaluem les tendències ambientals a Catalunya. En efecte, tot i que les tendències de declivi d’alguns hàbitats i espècies eren conegudes, l’informe oferia una visió de conjunt que mostrava unes tendències de declivi molt pitjors de les esperades. Durant els vint anys en què es disposava d’informació fiable, se n'extreu una caiguda del 25% en l’indicador LPI-Cat (Observatori del patrimoni natural i la biodiversitat), basat en l’evolució d’un conjunt de poblacions representatives de fauna vertebrada i invertebrada de Catalunya. I això, recordem-ho, en un període en què la Unió Europa s’havia compromès aturar el declivi de biodiversitat.
A més, l’informe mostrava les grans diferències que hi havia entre diversos ambients i que els ecosistemes d'aigua dolça eren els que més biodiversitat havien perdut durant els dos darrers decennis, concretament un declivi del 54%. Pel que fa als grups faunístics, la pitjor evolució també es constatava en els peixos autòctons d’aigua dolça, amb un declivi mesurat del 94%. Un veritable col·lapse.
Les causes d’aquesta tràgica davallada en els ambients fluvials són múltiples, i sovint interactuen creant sinergies negatives: la fragmentació o artificialització per obres hidràuliques, el desviament d’aigües per usos urbans, industrials o agraris, la contaminació física o química (sigui per abocaments directes o per escorrentius d’espais agraris intensius adjacents), la sobreexplotació d’aqüífers al·luvials o la destrucció i alteració de boscos de ribera.
Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), només el 37% dels rius de les conques internes de Catalunya estan en bon estat de conservació. La majoria de conques estan molt artificialitzades hidromorfològicament, i només resten dos rius amb el règim hídric poc alterat: el Fluvià i la Tordera. La majoria de l’aigua fluvial és regulada en grans embassaments que fragmenten el flux de l’aigua i sediments i bloquegen els desplaçaments de les espècies. A més, en el 70% dels rius hi ha espècies exòtiques invasores, la majoria en expansió. A les conques internes, el 70% de l’aigua es destina a usos industrials i urbans, que aboquen les aigües depurades, amb episodis recurrents de desbordament contaminants sobre rius d’escàs cabal i, en alguns casos, temporals. Més del 90% dels sediments de l’Ebre no arriben al delta, accentuant la progressiva regressió d’aquest ecosistema excepcional i legalment protegit.
Només resten dos rius amb el règim hídric poc alterat: el Fluvià i la Tordera.
La restauració ecològica dels ambients fluvials és, doncs, una prioritat indiscutible. La bona notícia és que el fort dinamisme d’aquests ambients permet assolir bons resultats en pocs anys, quan es fan bé les coses i s’hi destinen els recursos necessaris. Ho ha demostrat, per exemple, el projecte Life Alnus, orientat a la restauració de vernedes, un dels tipus de bosc fluvial que més destrucció ha patit, amb exemples demostratius en illes fluvials de la conca mitjana del Ter.
Fins i tot en ambients fluvials urbans s’han impulsat iniciatives com el projecte La Vora de Girona, als rius Ter i Onyar, per part de l’Ajuntament de Girona, o la restauració d’un tram urbà del riu Cardoner per part de l’Ajuntament de Manresa, o del riu Francolí, per part l’Ajuntament de Tarragona. Una altra estratègia esperançadora l’ofereix la custòdia fluvial promoguda per la Xarxa de Conservació de la Natura, a banda dels projectes de restauració ecològica que impulsa la mateixa Agència Catalana de l’Aigua.
Per posar un exemple esperançador escau destacar la conca del riu Fluvià. L'any 1994, el Dr. Richard Harris, un prestigiós especialista en ecologia fluvial, professor de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, fou convidat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya a fer un reconeixement d’alguns rius del país. Al final de la seva inspecció, va lliurar l’informe que li havien encarregat sobre la Noguera Ribagorçana, i també un article d’interès més general, titulat 'Cap riu verge. Comentaris i reflexions d’un viatge pels rius de Catalunya'. En aquest article, escrit amb un llenguatge directe, sense convencionalismes, confessa que, de tornada a Califòrnia, la impressió que li dominava totes les altres era que «la pèrdua de rius naturals de resultes dels usos humans és devastadora a Catalunya. Probablement, des de fa segles, la gent de Catalunya han acceptat un entorn fortament alterat com a natura, sense cap base de comparança».
En el 70% dels rius hi ha espècies exòtiques invasores, la majoria en expansió.
A l’hora de fer propostes, Harris afirmava que «el riu Fluvià com a sistema integral mereix protecció com el darrer riu relativament no regulat que resta a Catalunya. La seva posició de connector entre dos parcs naturals ja és una justificació suficient. Però si en calgués una altra, s’hauria de protegir i restaurar com el darrer riu on subsisteixen boscos de ribera seminaturals».
Trenta anys més tard, la societat civil de la conca del Fluvià s’ha mobilitzat per fer possible aquest lloable propòsit. Enguany, Iltir hub ha fet d’incubadora de «projectes regeneradors» de la conca, molts orientats a la restauració. A la gola hi ha un dels més ambiciosos, que proposa la demolició del polèmic Fluvià nàutica i el trasllat del càmping Almata situat en una àrea d’alt risc d’inundació. Vinculat amb l’anterior, acaba d’arrencar el projecte de quatre anys Simbiosi Fluvial orientat a la recuperació d’hàbitats i espècies d’interès europeu, promogut per l’Agrupació Ecologista i Naturalista de la Garrotxa, Resilience Earth, Associació Hàbitats i Associació Silene, amb el suport econòmic de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural i diversos ajuntaments.
Cal afegir-hi, encara, la voluntat que els parcs naturals de la Zona Volcànica de la Garrotxa i el dels Aiguamolls de l’Empordà han expressat des de fa dècades de promoure la restauració del connector ecològic fluvial que els uneix, un connector que conté illes fluvials declarades reserves naturals. Confiem que aquestes iniciatives prosperin, en catalitzin d’altres i que un dia no gaire llunyà puguem tornar a veure el Fluvià i els seus tributaris curulls de vida i de salut, fent honor al caràcter arquetípic del seu nom, que no és altre que fluven. És a dir, riu en llatí.
