Les pluges de maig, juny i juliol han alleugerit una mica la situació, però la sequera segueix afectant bona part de Catalunya.
Foto: Unsplash
Les pluges de maig, juny i juliol han alleugerit una mica la situació, però la sequera segueix afectant bona part de Catalunya. És una realitat que es repeteix cíclicament -el clima mediterrani té aquestes coses-, i és de preveure que, amb la crisi climàtica, les sequeres seran cada vegada més freqüents i persistents.
Fer front a la manca d’aigua és una feina que requereix esforços en molts àmbits, des de l’estalvi i reaprofitament de recursos fins a la millora dels sistemes de rec i l’ampliació d'infraestructures com les depuradores i les dessalinitzadores.
En aquest context de sequera persistent, algunes veus han tornat a parlar d’una altra possible solució parcial del problema: la pluja artificial. És a dir, l’aplicació de sistemes de geoenginyeria, química i física atmosfèrica per estimular les precipitacions en forma d’aigua. Dit amb aquest seguit de tecnicismes ja ens podem fer idea que la proposta no és gens fàcil, i de moment, tampoc gaire exitosa; si més no en regions i climes com el nostre.
Certament, hi ha experiències internacionals de pluja artificial, des de la Xina fins a Austràlia, Estats Units, Emirats Àrabs Units o Mèxic. El passat mes de maig, la revista Nature publicava un article en què, precisament, es revisava amb molt escepticisme (incredulitat) les dades sobre pluja artificial presentades pel govern mexicà.
" Hi ha escasses evidències científiques que la sembra de núvols funcioni."
El ministeri mexicà d’Agricultura i la Comisión Nacional de Zonas Áridas (Conaza) van explicar a l’abril que havien aconseguit els primers resultats positius en la estimulació de pluja, amb el llançament de partícules de iodur de plata (cloud seeding) a les zones afectades per la sequera a Tamaulipas i Baja California. L’article a Nature replicava que diversos "científics adverteixen que hi ha escasses evidències que la sembra de núvols funcioni, malgrat que el govern mexicà digui que ha tingut èxits".
La revista científica recordava que l'única forma real de conèixer l’abast d’aquest tipus d’experiències és publicar totes les seves dades i resultats amb l’aval d’investigadors reconeguts.
En un cas similar, pel que fa a manca de dades científicament contrastades, ens trobem amb les experiències de pluja artificial a la Xina. Fonts no oficials, amb dades publicades inicialment a mitjans de Hong Kong, van explicar per exemple que el govern xinès va aplicar un pla de pluges artificial els dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Pequín del 2008, amb el doble objectiu que l’aigua de pluja neteges l’atmosfera contaminada de la capital i no caigués precisament el dia de la inauguració. També amb dades no confirmades pel govern, nombrosos mitjans de comunicació van afirmar que el juliol de 2021, es va posar en pràctica un projecte similar per tal que la pluja caigués dies abans de l’inici del Congrés del Partit Comunista Xinès i, més recentment, a l’estiu de 2022, per fer front a la sequera a les províncies de Hubei i Hunan.
En tot cas, s’ha de reconèixer que des de la dècada de 1970 s’hi han posat en pràctica projectes de pluja artificial com a mínim en una desena de països i fins ara els únics resultats publicats en revistes científiques apunten a resultats que localment haurien aconseguit incrementar les precipitacions en poc més del 15%.
" La major part d'experiències a Espanya s'havien fet per evitar les pedregrades."
A Espanya, la iniciativa més important en aquest camp es va desenvolupar a la conca del Duero l’any 1980, de la mà de l’Organització Meteorològica Mundial i el govern espanyol, amb el nom de Proyecto de Intensificación de la Precipitación (PIP). La sembra de núvols amb iodur de plata va tenir en aquest cas pocs resultats pràctics. De fet, el projecte es va donar per acabat en poc més d’un any, sense presentació de resultats a conseqüència dels problemes metodològics i de plantejament, és a dir, un fracàs total.
El professor José Luís Sánchez, catedràtic de Física Aplicada de la Universitat de Lleó i un dels millors experts espanyols en la matèria, explica que a Espanya, la major part d’experiències de cloud seeding no han estat per fer ploure més sinó per evitar les pedregades, és a dir, fer que les precipitacions - quan es produeixen - siguin en forma d’aigua i no de pedra. D’aquest tipus de sembra de núvols se n’han fet durant molts anys a l’Aragó i comarques de Lleida, tot i que oficialment es van deixar de practicar l’any 2005, després d’una pedregada històrica. De fet, cal recordar que aquesta singular pràctica de cloud seeding va provocar la creació de Col·lectiu Antiiodur de Plata de les Terres de Ponent.
A escala global, doncs, la pluja artificial no es presenta com una proposta de resultats contrastats, a banda de suposar inversions importants i impactes ambientals no analitzats amb prou atenció.
El climatòleg Javier Martín Vide, catedràtic de la Universitat de Barcelona, a més considera que fins i tot en el cas que es poguessin demostrar resultats lleugerament positius en algunes zones, «no crec que Catalunya, amb la complexa topografia, sigui lloc ideal per l'estimulació artificial de la pluja».
