Ras i curt, s’ha acabat jugar a fer política amb la taxa de residus.
Una dona llança una ampolla de vidre al contenidor | Eva Falcón, Getty Images
La mare de moltes crisis municipals del darrer any és l’article 11 de la llei espanyola 7/2002 de Residus i sòls contaminats per a una economia circular: “Costos de la gestió dels residus” .
El famós article diu que en un termini màxim de tres anys des de l’entrada en vigor de la llei de la llei (termini 8 d’abril de 2025) els ens locals establiran “una tasa o, en su caso, una prestación patrimonial de carácter público no tributaria, específica, diferenciada y no deficitaria, que permita implantar sistemas de pago por generación y que refleje el coste real, directo o indirecto, de las operaciones de recogida, transporte y tratamiento de los residuos, incluidos la vigilancia de estas operaciones y el mantenimiento y vigilancia posterior al cierre de los vertederos, las campañas de concienciación y comunicación, así como los ingresos derivados de la aplicación de la responsabilidad ampliada del productor, de la venta de materiales y de energia”.
Aquí ve el mal de cap de la majoria dels 947 ajuntaments del país, les febrades que tenen secretaris, interventors, tècnics i regidors d’Hisenda, i de serveis municipals, per quadrar els comptes sense patir uns increments de dos dígits.
A dreta llei, com diria el meu secretari municipal, és clar i meridià: la taxa que paguen els veïns i veïnes ha de cobrir el cost total del servei de recollida i tractament de residus, i tot el que s’en deriva i implica. Ras i curt, s’ha acabat jugar a fer política amb la taxa de residus.
S’ha acabat la vella política d’anar a les eleccions municipals amb missatges del tipus: si sóc alcalde o alcaldessa congelaré les taxes, o les baixaré o les trauré. O allò que em va ensenyar un alcalde veí del meu poble, Riudecanyes, quan vaig entrar el 1995 d’alcalde: «Josep Maria si vols repetir d’alcalde has de fer la política del dos més dos, apujar les taxes els dos primers anys i congelar-les els dos següents». I així ens ha anat al país.
«Els nivells de recollida actuals al país estan aproximadament al 45%, després de 25 anys de campanyes institucionals promogudes per l’ARC»
Segons l’interessant informe tècnic de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) sobre “Les taxes de residus de Catalunya 2023” elaborat per ENT, d'acord amb les dades de 140 municipis del país, ens detalla que només 1 dels municipis no té cap figura fiscal vinculada als residus (ni taxa, ni preu públic) i 10 no tenen taxa (tots de l’AMB). I el tema més interessant, amb totes les cauteles de l’equip redactor, ens estima que, per al 2022, la taxa tenia una cobertura del 59,25% respecte del cost total del servei. La realitat, i només cal veure la premsa local, ens diu que molts ajuntaments estan lluny de la plena cobertura.
Per tant, la realitat és ben simple, aproximadament el 40% del cost total de l’apartat dels residus, en tota la seva amplitud és cobert per la caixa comuna del pressupost municipal, afectant uns recursos que podrien ser destinats a altres serveis. En el fons, aquest 40% és cobert també pels ciutadans, per la resta d’impostos i altres figures impositives que es paguen habitualment (especialment l’IBI, l’impost de Vehicles, o la plusvàlua). Per tant, siguem realistes, avui en dia com a ciutadans paguem realment el 100% del cost del servei, el que passa que està amagat entre les múltiples partides del pressupost municipal. I ens deixem entabanar.
Fets aquests aclariments, cal entendre l’esperit del legislador, en prendre aquesta mesura, a banda de deixar d’utilitzar la taxa com a eina llancívola municipal entre governs i oposicions o com a instrument de demagògia política. Acabem amb el pa i circ de la política local o del tot de franc (allò que no té un preu no té cap valor).
La clau en els fons és, que el ciutadà ha de ser conscient del que paga, del que costa a una família catalana de quatre membres gestionar correctament els 2.000 kg de brossa que generen. Sense consciència no hi ha canvi d’actituds, d’hàbits... i ha de ser el cost real, amb una taxa que ens permeti aplicar la taxa justa. Siguem realistes, i és que amb taxes a 67 euros l’any per una família no hi ha recorregut per fer-ho.
«Estem davant d’un sostre de vidre, la ciutadania convençuda ja practica la separació dels residus a casa per motius ambientals, de consciència, per militància o perquè sí»
I la taxa just és la clau per incrementar la legió de practicants de la recollida selectiva. Els nivells de recollida actuals al país estan aproximadament al 45%, després de 25 anys de campanyes institucionals promogudes per l’ARC, i per molts ajuntaments, consells, mancomunitats, l’AMB... i 30 anys després de l’impactant Capità Enciam i els seus consells. Estem davant d’un sostre de vidre, la ciutadania convençuda ja practica la separació dels residus a casa per motius ambientals, de consciència, per militància o perquè sí.
Ara ens cal sumar tota aquella població que això del reciclatge ni li va ni li entra. I ho hem de fer amb les eines de la fiscalitat, com ha estat l’eina del cànon respecte dels ajuntaments (així s’explica l’increment de municipis amb porta a porta o contenidors intel·ligents: reciclem més!) o per exemple al seu moment el carnet per punts (restant punts i sancionant els mals hàbits de conducció).
Per tant, aquest voluntariós article 11 de la llei espanyola, mentre no tenim la llei catalana (dormint al calaix dels justos des del juny del 2021) ha de permetre aquest gran salt. L’Agència de Residus de Catalunya caldrà que vetlli pel seu compliment de forma eficient, i obligui amb la nova llei catalana a implantar a tot el país, abans del 2030, la taxa justa. No hi ha temps a perdre.
No ho oblidem, reciclar no és un caprici, una moda, una molèstia; és una necessitat vital de preservar recursos, de generar llocs de treball, d’evitar més impacte sobre la salut i el medi ambient. Tinguem-ho clar. Els petits canvis són poderosos.
