Està molt ben triat el títol de l'afinat reportatge que Alasdair Lees escriu per a l'Independent. La peça explora la molt desconeguda i ben sovint malinterpretada relació entre la música i el medi. "Eco-pop: Songs in the key of life", es pot llegir. Ecopop, una etiqueta que amb fusta d'èxit i un "cançons en la clau de la vida", evident referència a l'obra mestra que Stevie Wonder va regalar a la música popular l'any 1976. Està ben triat, el títol, perquè és suggerent i divertit i conforma una combinació interessant per un article molt ben documentat que explica la manera com diferents músics estan elaborant obres a partir de patrons, sons i experiències relacionades amb la natura i la seva conservació.
El Cape Farewell Projecte, per exemple, fa uns anys que porta artistes diversos -músics, i també escriptors, pintors...- al Pol Nord en una mena de "colònies" on els homes d'art es troben de bracet amb científics del National Oceanography Centre de Southampton. En l'expedició d'quest any hi haurà gent com Jarvis Cocker, líder dels Pulp, el selecte Ryucichi Sakamoto i el baixista de Led Zeppelin, l'inquiet John Paul Jones. La idea és que aquestes persones aprenguin a transitar per les subtils fronteres que separen els camps de la ciència i l'art, i que ho facin amb més coneixement de causa. Això ha de portar a un enriquiment del fet artístic, però també a una major convicció de les denúncies que, des de la música i l'art, es puguin vehicular contra la degradació del planeta.
(F)
D'altra banda, l'escultor Antony Gormley veurà com una de les seves obres, disposada en una platja, és observada amb tot el deteniment pel tècnic especialitzat en gravació de natura Chris Watson. Els sons que Watson obtingui de la instal·lació, en la qual s'han observat diferents colònies d'animals, seran processats per Herbert, una les estrelles de la música electrònica. En aquest sentit, l'experiment, més que una voluntat de denuncia, voldria remarcar una experiència més mística, més íntima. Tractant-se de Herbert, però, caldrà veure l'obra acabada. Per cert, que aquest músic ja es va encarregar, fa uns pocs anys, de convertir els sons de la indústria alimentària en un enigmàtic disc -Plat du Jour- que volia denunciar l'extensió de la gastronomia-escombraria.
Quin sentit tenen aquestes iniciatives? Serviran d'alguna cosa? O bé són un maó més en la inacabable torre d'Ivori aixecada, de mica en mica, des de fa tants centenars d'anys? O, en el fons, cap d'aquestes preguntes té gaire sentit. Perquè la música reflecteix la natura, de Vivaldi a Joni Mitchell, i a la vegada reflecteix alguna cosa que en queda lluny, la seva pròpia raó de ser la situa en un lloc per sobre el bé i el mal, per sobre la sequera i l'augment de les temperatures. Tanmateix, hi deu haver un camí del mig, que demana pas. És, potser, aquest "eco-pop"? El compositor Daniel Dunn sembla que ho té clar. Ell reivindica a Alasdair Lees una possible justificació per tot aquest moviment. "Necessitem fer convergir la metàfora i el mecanisme" -explica- "això animarà els dos camps, l'art i la ciència, a contribuir a un major i millor activisme ambiental". Les metàfores, en efecte, són més precises si es coneixen els mecanismes... I a ningú se li escapa que una bona idea, bé que intangible, és sempre una eina poderosa.
