Els dies de la canícula ens posen cara a cara amb les nostres contradiccions. La sequera i la calor extremes desperten reflexions i pors sobre el clima i els seus canvis. Però, alhora, l’emergència es gestiona agafant un avió per anar de vacances, engegant l’aire condicionat o regant plantes i gespa. Algunes d’aquestes accions, com l’ús de l’aire condicionat, són de supervivència canicular ja que ningú espera, per exemple, que es pugui ser mínimament productiu a 35 graus de temperatura. D’altra banda, en moltes ciutats mantenir espais verds contribueix a reduir l’efecte d’illa de calor urbana. Però és curiós com altres comportaments, com ara agafar un vol de 12 hores per anar a una platja exòtica, comencen a estigmatitzar-se en certs entorns.
"La mateixa nena Thunberg no va voler assistir a una cimera climàtica per l’impacte del vol, i un 23% dels suecs va declarar sentir “vergonya de volar” segons la corrent nòrdica flygskam, que significa literalment, “vergonya de volar”-"
Cap al 2016 va sorgir el moviment Stay Grounded que avui és una xarxa global de més de 120 grups locals d’oposició a aeroports, activistes climàtics, ONGs i altres grups sindicals i acadèmics que proposen alternatives de transport com trens nocturns o projectes de compensació ambiental. Però el que aquí interessa d’aquest moviment no és la seva causa i propostes sinó el fet que contribueix a estigmatitzar l’acte d’agafar un avió. La mateixa nena Thunberg no va voler assistir a una cimera climàtica per l’impacte del vol, i un 23% dels suecs va declarar sentir “vergonya de volar” segons la corrent nòrdica flygskam (que significa literalment, “vergonya de volar”). Tot i que diversos mitjans i xarxes socials s’han fet ressò d’això com una moda, el cert és que és prou interessant la idea d’associar un comportament d’impacte ambiental amb la vergonya.
Aquest concepte de vergonya ambiental també es va explotant en determinats sectors ideològics americans en relació al model urbanístic d’ús extensiu de gespa privada. Com es deia amunt, les zones verdes són importants a les ciutats. A banda de regular l’efecte d’illa de calor també contribueixen a restaurar les aigües subterrànies i a reduir les inundacions urbanes. Poden ser espais de lleure i absorbeixen ni que sigui una petita part de CO2. No en va, les ciutats més sostenibles vetllen per un percentatge òptim de verd públic que, a més, es pugui conservar amb un bon sistema d’aprofitament d’aigua i amb fertilitzants i herbicides no perjudicials per a la salut ni el medi. Per exemple, només a Catalunya, més d’un centenar d’ajuntaments ha abandonat l’ús del glifosat, entre ells Barcelona des del 2017. Doncs bé, tot i els avantatges del verd urbà, la cosa canvia quan es tracta de gespa privada -com en el model urbanístic americà- perquè aleshores els problemes poden ser importants.
"La solució dels californians comença a ser “avergonyir” els veïns que tenen gespes massa verdes en plena sequera, i “felicitar” els que substitueixen la gespa per opcions de secà. L’estigma i la vergonya com solució als problemes ambientals"
Segons, com no, un estudi de científics de la NASA, es calcula que a Amèrica hi ha un total de 163.812 quilòmetres quadrats de gespa, aproximadament la mida de Texas, que la converteixen en la collita més gran del país. Sembla que mantenir una gespa ben cuidada exigeix fins a 900 litres d’aigua per persona i dia, alhora que es redueix la seva efectivitat d’absorció de CO2 fins a un 35% per les emissions procedents de la fertilització, pesticides i ús de segadores. La solució dels californians comença a ser “avergonyir” els veïns que tenen gespes massa verdes en plena sequera, i “felicitar” els que substitueixen la gespa per opcions de secà. L’estigma i la vergonya com solució als problemes ambientals.
Des de les ciències socials, la criminologia és una de les disciplines que estudia a fons la vergonya i l’estigma per mirar d’entendre els mecanismes de control social dins del comportament desviat. Cap als anys setanta, Hirschi i Braithwaite van desenvolupar teories segons les quals l’entorn social immediat funcionava com mecanisme de control social de la delinqüència. Proposaven que l’escola, la família o la vergonya davant entorns propers i afectius podien regular el comportament, provocar remordiments i buscar l’aprovació del grup. Quin gir tan interessant el fet que fa només uns anys tenir una gespa magnífica al pati de casa fos “cool” i provoqués admiració; i que ara es pugui arribar a veure com un comportament desviat del qual avergonyir-se. Només queda esperar que no sigui una moda sinó un canvi real que ve per quedar-se.
