Article originalment publicat per Fundació CONAMA en castellà i traduït al català per part de Sostenible.cat amb el seu permís i de l'autor.
La crisi del coronavirus ha trencat visiblement la normalitat. A més de totes les persones que han mort o emmalaltit, els dies d’angoixant saturació dels serveis de la sanitat pública, el confinament i tancament d'una bona part de les activitats socials i econòmiques, ens trobem a l'avantsala d'una crisi econòmica de possiblement enormes dimensions.
La fragilitat dels nostres metabolismes econòmics globalitzats s'ha mostrat d'una forma crua. Moltes persones i institucions adverteixen que la frenada forçosa i en sec de la crisi del coronavirus causarà una crisi pitjor que la del 2008 i, segons s'abordi - prioritzant les persones i les seves condicions de vida o posant tota l'energia en el creixement de les taxes de guany - les conseqüències seran o no devastadores.
Fa poques setmanes, el relator sobre extrema pobresa i drets humans de l'ONU Philip Alston, advertia de la preocupant situació social que es vivia al nostre país i concloïa que havia vist barris "en pitjors condicions que camps de refugiats". En els moments previs a l'arribada del coronavirus, la precarietat, la fragilització del dret de la feina, la pobresa habitacional o energètica eren ja estructurals.
"La situació d'alarma pel coronavirus, s'insereix en un estat d'emergència ecològica i climàtica. Les projeccions que estableix la comunitat científica per al nostre país parlen de com el canvi climàtic afectarà greument a les nostres economies, als nostres llocs de residència, o als nostres llocs de treball. Igualment, la crisi d'energia i materials, van a tensionar de forma encara més forta el manteniment de les economies globalitzades"
Però a més, la situació d'alarma pel coronavirus, s'insereix en un estat d'emergència ecològica i climàtica. Les projeccions que estableix la comunitat científica per al nostre país parlen de com el canvi climàtic afectarà greument a les nostres economies, als nostres llocs de residència, o als nostres llocs de treball. Igualment, la crisi d'energia i materials, van a tensionar de forma encara més forta el manteniment de les economies globalitzades.
En paral·lel, en aquests dies de frenada econòmica, la qualitat de l'aire ha millorat ostensiblement, les emissions de gasos d'efecte hivernacle van disminuir a la Xina, així com el transport aeri. Hem vist que s'han prohibit els acomiadaments, els desnonaments i els talls de llum i aigua; i fins i tot s’ha treballat en una la posada en marxa d’un ingrés mínim vital que garanteixi la satisfacció de les necessitats bàsiques per a tothom. És a dir, durant el període d'excepció, s'han produït situacions i s'han aprovat mesures inimaginables en període de normalitat.
Al meu parer, aquesta situació paradoxal revela la contradicció essencial del nostre temps. La millora dels indicadors borsaris, el creixement de l'PIB i, sobretot, els comptes de resultats de fons d'inversió i el repartiment de dividends exigeixen sacrificis. La sacralitat del creixement econòmic, la concepció de l'economia actual com l'única possible s'ha transformat en una veritable religió civil. Val la pena sacrificar-ho tot per tal que els beneficis creixin. Només les ocasions en què l'economia fracassa, els indicadors biofísics milloren.
Però en aquests dies, també hem experimentat el que és veritablement imprescindible. El que no es pot deixar de fer i qui ho fa. Ens referim a les cures a menors, gent gran, diversitats funcionals, ... Hem comprovat la importància de tenir serveis públics robustos: sanitat, educació, dependència, etc. Estem veient com la societat civil organitzada en molt poc temps ha estat, està sent, capaç d'articular-se. El treball i la creativitat posada a el servei del bé comú. Aquest brot de solidaritat i comunitat és necessari, dissol les individualitats i fa a les persones conscients de les seves capacitats individuals i col·lectives.
"És el moment d'abordar amb valentia i ambició un pla de xoc ecosocial. Això passa per generar un paquet de mesures socials que condueixin a una situació de major resiliència. La clau és garantir ingressos i serveis públics de manera massiva. Alhora, cal afrontar les necessàries transicions ecològiques, econòmiques i socials per adaptar les nostres societats a les condicions biogeofísiques que són la nova normalitat"
Creiem que cal anar molt més enllà. És el moment d'abordar amb valentia i ambició un pla de xoc ecosocial que no sigui conjuntural, sinó que permeti surfejar aquesta crisi el millor possible i deixi a la societat en millors condicions per abordar les futures.
Això passa per generar un paquet de mesures socials que no siguin meres ocurrències temporals, sinó que condueixin a una situació de major resiliència. La clau és garantir ingressos i serveis públics de manera massiva. Alhora, cal afrontar les necessàries transicions ecològiques, econòmiques i socials per adaptar les nostres societats a les condicions biogeofísiques que són la nova normalitat.
La comunitat científica, cada vegada d'una forma més clara, adverteix que les polítiques de creixement verd no tenen suport empíric i plantegen els esforços del Banc Mundial i l'OCDE per promoure el creixement verd com una aposta per les falses solucions. Afegeixen que per aconseguir reduccions proporcionals al problema que afrontem que permetin arribar ràpid a llindars segurs, serien necessàries estratègies de decreixement. Es tracta d'aprendre a viure bé sota el principi de suficiència i el de repartiment de la riquesa. No tenim molt temps per seguir equivocant-nos.
Tenim coneixement, propostes i tecnologies adequades, tot i que, òbviament, una cosa és tenir propostes en el paper i una altra és aterrar-les. El que ens cal és convertir aquests horitzons de suficiència, repartiment i justícia en utopies desitjables. Aquí ens juguem el nostre futur.
