Els embassaments de les conques internes catalanes són plens a vessar o quasi. El generós mantell de neu que cobreix la serralada pirinenca afegirà més aigua quan arribi la fosa estival. Res no fa preveure que aquest any calgui témer problemes hídrics. És una bona notícia. Tindrem aigua a les aixetes, però no únicament perquè hagi plogut i nevat als Pirineus. Estem tan acostumats a considerar els sistemes de captació, transport, potabilització i abastament a les llars com un fenomen per defecte que trobem irrellevant que l'aigua ragi per l'aixeta. No ho és en absolut.
He passat una setmana sense aigua a Comodoro Rivadavia, una ciutat argentina de quasi 300.000 habitants. Una setmana sense dutxes, descàrregues sanitàries, ni rentadores: un veritable malson. La ciutat s'abasteix d'un aqüífer que no s'ha esgotat, però les pèrdues de la xarxa han arribat a ser del 60%, mentre que les variacions de pressió han causat una cascada de fuites que ha fet caure del tot el sistema. Hi havia aigua, però no tenien servei.
El consum per càpita a Comodoro és de 500 litres al dia (el de Barcelona, ronda els 100). No és aigua consumida, sinó aigua majoritàriament perduda. Amb el recurs no basta. Garantir l'abastament, la qualitat sanitària i la pressió a cada casa d'un fluid com l'aigua és una tasca complexa. Sense servei, el recurs no serveix de res.
Les fuites i pèrdues de xarxa són molt baixes a l'àrea de Barcelona, inferiors al 7%. La contenció en el consum, en canvi, és alta. És una feliç combinació. Per això tenim servei, a més de recurs, en una zona amb no gaire pluja. No basta proclamar el dret a l'aigua, cal concretar-lo mitjançant la bona gestió. La resta és retòrica inconsistent. Que sempre i a doll arribi aigua potable a cada casa en zones amb pocs recursos hídrics com la nostra és més aviat portentós.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
