Les Directives UE, 2018/2001 (UE) i 2019/944 (UE) van crear la figura de Comunitat Energètica Local (CEL) que algú ha qualificat del “carril bici de l'energia”. No és una mala metàfora.
Obren un camí per a la gestió col·lectiva de l’energia distribuïda de quilòmetre zero. Ben analitzades, és evident que l'esperit el fons de les CELs rau a obrir un camí segur a la gestió integral, col·lectiva i eficient de l'energia de proximitat. En repassem alguns dels aspectes clau.
Energia de proximitat = energia local o de Km 0
Ambdues Directives es refereixen a la proximitat o local i ho fan amb un objectiu: evitar operadors incumbents, és a dir, aquell operador dominant amb una quota de mercat molt elevada, notablement superior a la resta de competidors. Un objectiu clar, malgrat que difícil de regular per llei. I no ens confonem: local o de proximitat no és igual a petit, pot ser local i ben gran.
Eficiència, fer més amb menys
Les Directives parteixen del principi «primer, l'eficiència energètica». Observem que la ineficiència que patim és la de final d'itinerari, la que està a les mans de les usuàries finals (persones i empreses), la d'aigües avall dels CUPS (de gas i electricitat). Les grans empreses energètiques cuiden molt la seva eficiència, no desaprofiten ni un sol kWh. Però no tenen gens d'interès en l’eficiència dels seus clients.
" La clau de l'eficiència energètica és a les mans de l'usuari final."
No és que siguin malvades (que a voltes ho són), és que vetllen pels seus interessos, és a dir, vendre molts quilowatts hora (kWh). Un cop venut el quilowatt-hora, el problema és de l'usuari final. Per tant, la clau de l'eficiència energètica és a les mans de l'usuari final.
Les comunitats energètiques locals han de ser l’instrument de millora de l’eficiència. Sovint quan pensem en CELs ens quedem només amb la captació d'energia solar fotovoltaica i obviem l'immens malbaratament energètic - sovint en forma de calor que se'n va per les finestres - de la nostra ineficiència.
Gestió col·lectiva (de comunitat) i integral
Cada petit o mitjana empresa en sap molt de la seva especialitat i del seu negoci. Però malgrat que totes fan servir molta energia, poques són expertes en energia.
" Les CELs han de ser l’instrument de millora de l’eficiència."
El repte és generar confiança per fer una gestió col·lectiva de l’energia i transitar cap a una economia circular de l’energia. Això ho pot fer, i ho ha de fer, una comunitat energètica local. Les “poques pèrdues” de l'autoconsum fotovoltaic són eficiència, però també són la "xocolata del lloro". La veritable eficiència derivada de la gestió col·lectiva rau en la compra (o venda) agregada d'energia, en els mercats elèctrics de flexibilitat, en la correcta avaluació financera d'inversions, en emmagatzematge i/o captació, etc. Tot això exigeix expertesa que s'hauria de traduir en una empresa de serveis energètics a cada polígon industrial. Aquesta empresa pot ser el cervell i la peça clau d’una CEL.
Una CEL ho pot fer tot: compra venda agregada, intercanvis comercials d'energia entre els seus membres, càrrega de vehicles elèctrics, emmagatzematge, etc. I pot fer-ho amb tots els vectors: energies renovables i NO renovables, calor i fred, biomassa,...
Seguretat jurídica
La llei que transposi les Directives, en obrir un camí opcional per a PIMES en Polígons Industrials, ha de donar i esperem que doni seguretat jurídica, és a dir, confiança, a les inversions col·lectives en energia que no seran de milers, sinó que han de ser de milions d'euros.
