Associem la fam a pagesos que perden la collita. Però la majoria dels humans no practiquen l'agricultura de subsistència. Com nosaltres, compren els aliments al mercat. El problema és que darrerament no poden pagar-los. Si el pa anés a 100 euros el quilo, la fam s'empararia de nosaltres per més que les fleques n'anessin plenes. I aquest és el mal, perquè els preus dels productes alimentaris bàsics s'han globalitzat, de manera que són els mateixos per als que tenen una renda per càpita de 35.000 euros anuals com nosaltres que per als que la tenen de 1.000 o menys.
De mitjana, els europeus destinem un 15% dels nostres ingressos a comprar aliments; els ciutadans dels països menys desenvolupats, fins un 70%. L'increment dels preus del menjar incideix sobre una part petita del nostre sou, però es fa inassumible per als que quasi tot s'ho han de gastar en l'adquisició d'aliments. Abans els compraven als productors locals, però cada cop més, en concentrar-se la gent en grans aglomeracions urbanes, els aliments bàsics procedeixen de productors industrials intensius d'abast internacional, els quals els vénen a un nombre molt petit de distribuïdors. Així, només tres companyies (Cargill, Bunge i ADM) controlen més del 85% del comerç mundial de cereals. És a dir, la base alimentària de la humanitat.
Controlar no equival necessàriament a abusar, tanmateix. Més greu encara és la dimensió que han adquirit els mercats de futurs, especialment el Chicago Board of Trade. És un fenomen tan recent com nefast. Resulta que els aliments són objecte d'especulació borsària, exactament igual com ho van ser les accions de les empreses d'Internet fa uns anys o com ho han estat els famosos crèdits subprime que, en bona mesura, ens han portat a la crisi que patim.
(F)
Fa uns anys, es generalitzà el costum de vendre la collita al camp i abans de la saó. L'agricultor s'assegurava els guanys, hi hagués o no maltempsades, el comprador obtenia un bon preu. L'un per l'altre, tothom hi sortia guanyant a la llarga. Fins que algú s'adonà que es podien tornar a comprar i vendre els drets sobre aquestes collites que encara no existien. Convertir-les en valors borsaris, en definitiva. Van néixer així els mercats de futurs alimentaris on es compren i venen, recompren i revenen, collites que encara no existeixen. El mecanisme especulatiu està servit. Torrents de diner procedent de grans inversors, petits estalviadors i fons de pensions engeguen l'espiral perversa que fa pujar els preus, perquè en això consisteix el joc i és així com guanyen diners els espavilats. D'aquesta manera, persones del tot alienes a l'activitat agropecuària i sense cap interès per l'estómac dels altres s'enriqueixen a esquena de tothom.
Segons la FAO (Agència de Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura), durant 2010 i a causa d'aquest mecanisme, el preu dels aliments comercialitzats internacionalment s'incrementà en un 39%; el dels cereals, en un 71%. O la política frena d'una vegada aquesta delinqüència encriptada, o a la crisi que ja patim se sumarà d'aquí poc una immensa tragèdia alimentària. El mercat regula moltes coses, però no condueix a l'estat del benestar, això segur. I, en tot cas, la borsa actual no és un mercat, sinó un espai especulatiu, un enemic frontal del mercat pròpiament dit, perquè els que compren i venen no són ni els productors ni el consumidors.
En aquest context, pren un valor renovat la producció local d'aliments. La majoria dels aliments que nosaltres consumim són produïts a Europa i aliens a moltes d'aquestes especulacions. Però no sé si per gaire temps. Per exemple, la modesta contribució al PIB de l'agricultura catalana (un 2%) ha dut a una marginalització de l'activitat agrària. Un gran error estratègic. La indústria agroalimentària local en depèn en bona part, les externalitats territorials positives que genera són moltes (manteniment del paisatge, regulació hídrica, etc.) i , ara, cal afegir el desacoblament respecte d'aquests deleteris processos especulatius.
Fins avui ens ha preocupat la qualitat, donant per fet que l'abastament estava assegurat. Potser sí, però no necessàriament a preus abordables si els mercats de futurs continuen fent de les seves. Una consolidació de l'activitat agrícola local i dels mercats directes i reals que se'n deriven permetria afegir seguretat i assequibilitat a la irrenunciable qualitat. Ens hi hauríem d'esmerçar, em sembla. I, en la mesura de les nostres possibilitats, també a combatre els moviments especulatius, passin on passin.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
