Professor d'Ecologia de la Universitat de les Illes Balears
Arquitecta i Biòloga
06/10/2002 - 00:00
Les propostes de les primeres hipòtesis sobre el model territorial, revisades i reduïdes en les posteriors Directrius d'Ordenació Territorial 'seguint la pauta de la Llei d'Espais Naturals, que també fou revisada i reduïda' s'emmarcaven dins les idees de la sostenibilitat, la qual cosa sembla ben correcta, però, entenem tots el mateix per desenvolupament sostenible? Alguns parlen de creixement sostingut, que és justament la negació del desenvolupament sostenible. Això, per tant, requereix algunes reflexions.
Si durant els darrers 40 anys la població del planeta s'ha duplicat, la de Mallorca també ho ha fet, atès que el nombre d'habitants residents ha passat de 362.202 a 677.014, amb un màxim de 1.047.208 comptant els no residents, assolit el 1999 (Blázquez et al. 2001). D'altra banda, la despesa anabòlica en recursos i energia d'aquests habitants i la consegüent excreció de residus ens donen una petjada ecològica per a Mallorca equivalent a unes 6-7 vegades la seva superfície (Murray, 2001). Per tant, si hem de continuar amb aquest model de creixement sostingut, l'únic que farem serà anar cap a una major obesitat ambiental amb el bany embussat. Aquest creixement ens ha conduït a una superfície urbanitzada superior al 5% del territori, mentre que la mitjana europea assoleix un valor inferior al 3%. D'altra banda, la superfície protegida de què disposem per habitant és la més petita d'Espanya i d'Europa.
El creixement continuat, amb beneficis evidents en l'àmbit privat, està socialitzant dues problemàtiques no quantificables econòmicament, d'una banda, externalitats ambientals negatives i, de l'altra, una saturació de mà d'obra, sovint importada i a cost mínim, amb una forta càrrega d'inestabilitat i patiment personal, amb una despesa social poc previsible i amb una integració cultural que necessita molts anys per ser assimilada o per fer-se miscible. De fet, encara ara una bona part del boom de l'emigració dels seixanta i els setanta no practica la cultura de la integració. El creixement quantitatiu és impropi dels sistemes madurs perquè, a més de saturar el medi, impossibilita l'emmagatzemament d'informació en el sistema, o sigui, la reflexió i l'augment de la qualitat tècnica i cultural. Per evitar aquesta situació de descapitalització, d'una banda, i de sobresaturació, de l'altra, cal promoure l'estabilitat, la inversió i el desenvolupament justament a les regions desafavorides, on actualment la principal inversió que hi ha és la pròpia reproducció.
A més, no podem renunciar a una qualitat estètica del paisatge on es desenvolupa la vida, no podem continuar immersos en el procés de vulgarització territorial actual. El paisatge de l'Illa és el resultat del creixement del patrimoni cultural sobre un substrat de patrimoni natural preexistent; podríem dir que és el resultat de la nostra història en aquest territori, que va des dels boscos pretalaiotics fins als colors perduts dels taxis de Palma. És per això que el paisatge, tot, l'urbà, el rural i el natural, ens identifica i ens personalitza, a més de resultar inqüestionable el valor que té, o tenia, el paisatge de Mallorca com a recurs turístic.
El Pla Territorial Insular (PTI) de Mallorca no ha de renunciar a la qualitat estètica ni a la funcionalitat ecològica per assolir un desenvolupament social i econòmic dins uns marges demogràfics i de consum assenyats. Si compartim uns valors ètics, com el de rebaixar la nostra petjada ecològica, que no es més que l'apropiació de la capacitat de càrrega d'altres regions, podrem ser un país respectable. I si compartim uns valors estètics, representatius de l'evolució de la nostra història i de la seva projecció, podrem assolir el paisatge adient.
El compliment amb aquestes idees de sostenibilitat serà de mal fer, sobretot si en els darrers cinc anys s'ha crescut urbanísticament un 7,7%, tal com s'exposa en el PTI de Mallorca, i més encara si la proposta del PTI de Mallorca proposa un 5% més per als propers cinc anys (10% en 10 anys és la proposta), i d'aquest creixement només menys d'una tercera part (30%) s'ha de fer amb plans de reconversió territorial, o sigui amb el reciclatge del teixit urbà. Sincerament, un 1% en 10 anys seria més raonable, i d'aquest percentatge, almanco dues terceres parts haurien d'anar dins els plans de reconversió territorial. En qualsevol cas, tot és opinable, però la tendència que es marca en el PTI per al creixement és igual que l'actual, però sense moratòries. No hi ha un futur escenari possible que ens condueixi a un ordre pacífic i just si continuem la mateixa tendència de les darreres dècades.
Si durant els darrers 40 anys la població del planeta s'ha duplicat, la de Mallorca també ho ha fet, atès que el nombre d'habitants residents ha passat de 362.202 a 677.014, amb un màxim de 1.047.208 comptant els no residents, assolit el 1999 (Blázquez et al. 2001). D'altra banda, la despesa anabòlica en recursos i energia d'aquests habitants i la consegüent excreció de residus ens donen una petjada ecològica per a Mallorca equivalent a unes 6-7 vegades la seva superfície (Murray, 2001). Per tant, si hem de continuar amb aquest model de creixement sostingut, l'únic que farem serà anar cap a una major obesitat ambiental amb el bany embussat. Aquest creixement ens ha conduït a una superfície urbanitzada superior al 5% del territori, mentre que la mitjana europea assoleix un valor inferior al 3%. D'altra banda, la superfície protegida de què disposem per habitant és la més petita d'Espanya i d'Europa.
El creixement continuat, amb beneficis evidents en l'àmbit privat, està socialitzant dues problemàtiques no quantificables econòmicament, d'una banda, externalitats ambientals negatives i, de l'altra, una saturació de mà d'obra, sovint importada i a cost mínim, amb una forta càrrega d'inestabilitat i patiment personal, amb una despesa social poc previsible i amb una integració cultural que necessita molts anys per ser assimilada o per fer-se miscible. De fet, encara ara una bona part del boom de l'emigració dels seixanta i els setanta no practica la cultura de la integració. El creixement quantitatiu és impropi dels sistemes madurs perquè, a més de saturar el medi, impossibilita l'emmagatzemament d'informació en el sistema, o sigui, la reflexió i l'augment de la qualitat tècnica i cultural. Per evitar aquesta situació de descapitalització, d'una banda, i de sobresaturació, de l'altra, cal promoure l'estabilitat, la inversió i el desenvolupament justament a les regions desafavorides, on actualment la principal inversió que hi ha és la pròpia reproducció.
A més, no podem renunciar a una qualitat estètica del paisatge on es desenvolupa la vida, no podem continuar immersos en el procés de vulgarització territorial actual. El paisatge de l'Illa és el resultat del creixement del patrimoni cultural sobre un substrat de patrimoni natural preexistent; podríem dir que és el resultat de la nostra història en aquest territori, que va des dels boscos pretalaiotics fins als colors perduts dels taxis de Palma. És per això que el paisatge, tot, l'urbà, el rural i el natural, ens identifica i ens personalitza, a més de resultar inqüestionable el valor que té, o tenia, el paisatge de Mallorca com a recurs turístic.
El Pla Territorial Insular (PTI) de Mallorca no ha de renunciar a la qualitat estètica ni a la funcionalitat ecològica per assolir un desenvolupament social i econòmic dins uns marges demogràfics i de consum assenyats. Si compartim uns valors ètics, com el de rebaixar la nostra petjada ecològica, que no es més que l'apropiació de la capacitat de càrrega d'altres regions, podrem ser un país respectable. I si compartim uns valors estètics, representatius de l'evolució de la nostra història i de la seva projecció, podrem assolir el paisatge adient.
El compliment amb aquestes idees de sostenibilitat serà de mal fer, sobretot si en els darrers cinc anys s'ha crescut urbanísticament un 7,7%, tal com s'exposa en el PTI de Mallorca, i més encara si la proposta del PTI de Mallorca proposa un 5% més per als propers cinc anys (10% en 10 anys és la proposta), i d'aquest creixement només menys d'una tercera part (30%) s'ha de fer amb plans de reconversió territorial, o sigui amb el reciclatge del teixit urbà. Sincerament, un 1% en 10 anys seria més raonable, i d'aquest percentatge, almanco dues terceres parts haurien d'anar dins els plans de reconversió territorial. En qualsevol cas, tot és opinable, però la tendència que es marca en el PTI per al creixement és igual que l'actual, però sense moratòries. No hi ha un futur escenari possible que ens condueixi a un ordre pacífic i just si continuem la mateixa tendència de les darreres dècades.
Professor d'Ecologia de la Universitat de les Illes Balears | Arquitecta i Biòloga
