La pressió que la humanitat posa sobre els sistemes naturals té un sol origen i se'n diu consum: el consum en tots els seus vessants. Per una banda, un consum de matèries primeres superior al que els sistemes naturals poden proveir (energia, aigua, minerals, fusta...) i, per altra banda, uns residus generats (residus sòlids, emissió de gasos...) i una destrucció de l'entorn (el conseqüent efecte d'hivernacle, destrucció dels boscos i degradació dels sòls, disminució de les pesqueries, etc.) a un ritme superior al que aquests sistemes poden absorbir.
Si tenim en compte que el consum és el motor de l'economia i de la societat tal i com l'entenem, anem de cap a un carreró sense sortida. O, d'una manera més visual, ens trobarem que perquè tots els habitants del planeta consumeixin igual que un nord-americà mitjà, necessitaríem 5 planetes com la Terra per satisfer les necessitats de tothom (i, òbviament, no els tenim).
Davant d'aquesta situació, enlloc d'anar a l'arrel i fer front a les causes, estem atacant les conseqüències (com emmagatzemar residus de tot tipus, com reduir els gasos d'efecte d'hivernacle, etc.) i només tapem forats. Ara necessitem canvis estructurals, és a dir, repensar en el model de consum i reorientar-lo. Faig un parèntesi: cal tenir en compte que el consum no és perjudicial en ell mateix. El problema és el consum de productes limitats que agafem del medi natural i que, després de fer servir, llencem. Si féssim servir els mateixos productes il·limitadament (com fan els sistemes naturals) no ens trobaríem en aquest coll d'ampolla.
El consum, de totes maneres, és una funció de dos factors: el consum per càpita i el número de consumidors.
El primer factor, el consum per càpita, és un dels grans cavalls de batalla de la sostenibilitat i, tot i que afecta una part petita de la població, perquè el 25 % de la població consumeix el 75 % dels recursos, segurament és la clau del desenvolupament sostenible. Però l'altre factor a tenir en compte, el nombre de consumidors, no surt gairebé mai enlloc, no se'n parla i és justament en el que em vull centrar en aquest article.
El nombre de consumidors, la població mundial, és en creixement constant i imparable. La humanitat s'ha multiplicat per 4 (de 1.500 milions d'habitants a 6.000 milions) al llarg del segle XX i el ritme es manté amb un creixement net anual al voltant d'uns 76 milions de persones.
Aquests persones s'afegeixen molt majoritàriament (més del 90%) als països en desenvolupament i les condicions de vida que troben són les més pobres que existeixen. Néixer en aquest condicions de vida és molt perillós; per exemple, 15.000 nens i nenes moren cada dia de fam i malalties fàcilment evitables, que representen són 50 milions cada any i, si això fos una guerra, en diríem genocidi. Tots ells també voldrien consumir, com a mínim, per a viure.
Com que la nostra societat està basada en el consum, tots i totes hi hem de tenir dret a consumir. Si voleu enlloc de consum en podem dir desenvolupament, si tenim en compte que avui cobrir les necessitats bàsiques i tenir una vida digna és poder consumir.
(F)
Però, per aconseguir una vida digna per a tothom, hem d'estabilitzar la població i deixar de créixer. Per una banda el dret a consumir és una qüestió ètica, és a dir, si volem construir una societat justa, el primer repte és garantir l'accés als mínims per a una vida digna. I, per altra banda, no podrem oferir un futur digne en un món sobrecarregat. El nostre planeta té una capacitat de càrrega i els indicadors mostren que la pressió sobre els ecosistemes ja és excessiva. Per tant, hem de frenar el creixement de la població. I això té solució.En algun lloc he llegit, i no em feu dir on, que si s'evitessin els embarassos no desitjats la població mundial s'estabilitzaria; no ho sé, però sí que sé que hi ha altres solucions i s'han aplicat. Explicat de forma breu:
- Educació: tothom, però molt especialment les dones, ha de disposar de la informació i l'educació que els permetin decidir quan volen tenir fills. Aquí els números són flagrants: les nenes escolaritzades triguen més a tenir fills i en tenen menys; sobretot, perquè són més conscients de les seves pròpies capacitats de mantenir-los i oferir-los un futur.
- Sanitat: garantir l'accés a uns serveis sanitaris mínims, per garantir la vida de tothom, però especialment dels nadons i de les mares. Això permet a les famílies sentir que tenen un suport que els dóna estabilitat sense haver de tenir molts fills perquè alguns visquin. Tot i això, encara hi ha països que gasten més en armament que en serveis sanitaris, una gran incoherència.
- Igualtat de drets: de tots els drets, però molt especialment de drets laborals. Si encara a casa nostra, un país ric, les dones cobren menys per fer la mateixa feina que un home, podem imaginar que als països pobres és molt més acusada al diferència. Aquesta diferència segueix mantenint les dones en una situació de submissió i dependència.
Això són reptes de grans dimensions que demanen canvis molt profunds, especialment culturals, i això només pot ser possible amb polítiques de grans dimensions: que mirin al món sencer, que es portin a terme a llarg termini, que tingui el suport econòmic necessari i que arribin a tothom. En el món d'avui hem de ser capaços de dur-ho a terme.
