L'Índia i la Xina com a paradigma (per Sergi Rovira)

(Article cedit per Xarxanet.org En els darrers anys, la Xina i l'Índia han entrat en l'escenari internacional amb una força espectacular. Si bé actualment la Xina és més mediàtica, l'Índia va fent canvis de la mateixa dimensió, si no són més grans. La Xina i l'Índia juntes sumen el 40% de la població mundial i estan entre les economies més fortes del planeta. L'economia de la Xina ha crescut un 9,5 % anual durant els darrers vint anys i allò que es deia del 'gegant adormit', ja s'ha acabat; la Xina està ben desperta. De totes maneres, com diu el prestigiós Worldwacth Institute des dels seu inicis, no podem mesurar la situació d'un país o del món sencer en funció d'alguns indicadors sense tenir en compte la globalitat. No podem dir que anem bé, només si l'economia va bé; perquè anem oblidant molts altres factors com la situació social o ambiental que fan un paper clau en la societat del segle XXI. L'informe anual L'estat del món que publica aquest institut nord-americà des de fa més de vint anys i que, des de 1993, Unescocat publica en català, enguany agafa la Xina i l'Índia com a paradigma de la cruïlla en què es troba la humanitat. Així, com que els indicadors econòmics no són suficients, afegeix altres paràmetres i desglossa, també, la situació ambiental i social d'aquests països fent èmfasi en alguns dels reptes més urgents com l'estabilitat climàtica, l'accés a l'aigua i la generació desaforada de residus. La conclusió pot semblar evident, però no la desvetllarem d'entrada. L'energia i l'aigua, recursos bàsics al límit Actualment hi ha un gran acord internacional sobre la necessitat de reduir l'emissió de CO2 a l'atmosfera per tal de poder garantir la seva estabilitat. Però quan es va signar el Protocol de Kioto, la Xina i l'Índia es van quedar exclosos d'obligació de reducció de les emissions perquè eren països en via de desenvolupament. Els sistemes energètics d'aquests països són molt ineficients i es basen principalment en la crema de carbó. La Xina és el segon emissor de CO2 del planeta i tots dos països (Xina i Índia) han augmentat les seves emissions en un 40% en només els darrers 3 anys. Ara ha quedat clar que no es pot estabilitzar el clima sense la participació activa d'aquests dos països, i això es va veure reflectit a la reunió anual de seguiment del Protocol de Kioto (COP-11, en l'argot tècnic) que es va celebrar a Monreal el darrer mes de desembre. La inclusió d'aquests dos països en les negociacions era un pas imprescindible per marcar objectius globals de futur creïbles. Però aquests països tenen dues vessants. Si bé són grans emissors de CO2, també desenvolupen propostes prometedores. La Xina produeix el 75% de l'aigua calenta solar del món i això només representa el 10 % de les seves necessitats, un model a seguir. L'Índia és una potència mundial en l'aprofitament de l'energia eòlica i té la quarta empresa mundial del sector. Per altra banda, la sobreexplotació de l'aigua a àmplies zones del planeta ha fet desaparèixer grans ecosistemes, com indica el Projecte de Política Global de l'Aigua (Global Policy Water Project), fins i tot alguns grans rius no arriben als seus mars i, tot això, va posant en perill el subministrament d'aliments. L'Índia i la Xina no són alienes a aquesta realitat on alguns dels seus grans rius no arriben al mar o són veritables clavegueres a cel obert. A més, aquests països han estat capaços de produir els aliments necessaris per autoabastar-se fins al dia d'avui, però a base de sobreexplotar els seus aqüífers. El repte de poder alimentar una població creixent, amb un nivell adquisitiu creixent (i, per tant, amb un consum més elevat d'aigua) va duent aquests països al límit dels seus recursos hídrics. Aquests reptes van posant la Xina i l'Índia contra les cordes, tot i que, en aquest camp, també s'estan fent passos endavant. L'Índia ha iniciat un ambiciós projecte de recollida de les aigües pluvials que li pot permetre incrementar l'aigua disponible fins al 40%. Un model erroni: el consum de béns El consum desbocat que pateixen l'energia i l'aigua també afecta tot tipus de matèries primeres. La Xina en aquests moments consumeix el 26% de l'acer, el 37% del cotó i el 47% del ciment del món. El model que segueixen la Xina i l'Índia és el model occidental i no és sostenible. No podem seguir alimentant un model on tothom vol consumir béns de forma desmesurada. Si la Xina i l'Índia consumissin al mateix nivell per habitant que els Estats Units, necessitarien els recursos de dos planetes com la Terra. Com que, ara com ara, només tenim un planeta, no tenim altre remei que posar en pràctica tot el coneixement que tenim per revertir aquesta situació. Les propostes de canvi que estan fent la Xina i l'Índia són interessants, però massa tímides i això no és més que el reflex del que passa al món sencer. Per poder canviar la situació, hi ha qüestions importants a posar sobre la taula. La Xina i l'Índia són actors mundials de primer ordre i, per tant, han de poder estar en els espais de decisió que els hi correspon. Haurien de formar part del G-8, la Xina hauria d'entrar a l'OCDE i l'Índia al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Això a escala de política internacional. A un altre nivell, cal incrementar molt més l'intercanvi des del món ric amb aquests països. No en l'àmbit econòmic (que ja existeix), sinó des de la societat civil. Cal conèixer millor el que s'està proposant en aquests països, perquè hi ha molt per aprendre i, així, fomentar l'intercanvi entre les universitats i entre les ONG. Això és feina de la base, de les organitzacions de la societat civil, i no la podem deixar per més endavant.