De petit, cap al 1980, una nit de finals de tardor tornàvem de veure els avis de la colònia Soldevila, a Balsareny, quan sobre una pedra al costat de la carretera en el revolt pronunciat que hi ha en sortir del nucli urbà hi seia un linx ibèric. Diverses nits tornant de casa els avis el vam poder observar. Immòbil com una estàtua moltes vegades, altres caminant lentament i amb el cap avall, en actitud de cacera. A l’estiu següent el vam deixar de veure.
Ara passats gairebé 40 anys i amb la perspectiva que em dona el fet de ser biòleg especialitzat en la fauna salvatge, l’explicació d’aquells avistaments està clara: era l’època de l’arribada de la mixomatosis. Aquesta malaltia va delmar la població de conills. La gana que devia passar el pobre linx feia que s’acostés on hi havia una antiga vinya abandonada, transformada en brolla i en la qual els conills encara hi abundaven.
"La recent notícia de l’arribada d’un linx ibèric em va omplir d’il·lusió. Vingut des del sud de la península, desprès de travessar-la sencera, creuar carreteres, vies, rius, ...un fet només a l’abast d’una espècie tant increïble com aquesta. Només es pot qualificar de miracle"
Aquesta experiència va fer que per sempre més sentís fascinació per aquesta espècie, estudiant-la, recollint dades i fins i tot assistint a alguns alliberaments a la zona dels Montes de Toledo. Sempre amb el somni de que a Catalunya encara es trobés algun exemplar en algun lloc recòndit (o no tant) o per fi s’engegués un projecte de recuperació. La recent notícia de l’arribada d’un linx ibèric em va omplir d’il·lusió. Vingut des del sud de la península, desprès de travessar-la sencera, creuar carreteres, vies, rius, ...un fet només a l’abast d’una espècie tant increïble com aquesta. Només es pot qualificar de miracle.
No obstant la il·lusió inicial amb el pas d’uns pocs dies s’ha convertit en una profunda decepció. Se’ns ha presentat una situació difícilment repetible que obria la porta a engegar un projecte de recuperació de la espècie al nostre país. La decisió de retornar-lo cap al sud és d’aquelles de les que cal arrepentir-se tota la vida.
"Un projecte de recuperació, per definició, ha de respectar els moviments que realitzin els individus alliberats si aquests formen part del seu comportament natural, no són forçats o no posen en perill evitable a l’individu"
En primer lloc el fet de que aquest linx hagi arribat fins Catalunya i s’hi hagi establert correspon a un fet natural. Ho ha fet lliurement. Un projecte de recuperació , per definició, ha de respectar els moviments que realitzin els individus alliberats si aquests formen part del seu comportament natural, no són forçats o no posen en perill evitable a l’individu. La majoria de depredadors fan llargs moviments perquè són molt territorials i també perquè és un mecanisme per evitar la consanguinitat. Per tant estava clar que els linxs alliberats al sud peninsular es mourien, i molt. Potser ningú s’ho esperava que tant, però desprès d’estar al llindar de l’extinció ningú sap del cert com es comportava la espècie quan era abundant.
En segon lloc l’animal estava plenament establert, feia setmanes o potser mesos que es trobava en la zona, caçava normalment i la seva salut era bona. Aquest llarg viatge l’havia portat a una zona on la supervivència era real salvant tota mena de perills en el seu recorregut. Per tant és molt discutible que ara es trobés en perill.
En tercer lloc és clar que no es podria reproduir, però justament aquest fet era el que obria la porta a la recuperació de la espècie al nostre país. Només calia afegir-se al projecte Iberlince i portar una femella per iniciar un nucli reproductor a Catalunya. De fet estendre el projecte territorialment també és una forma de fer-lo menys vulnerable.
"El territori apte hi és, la oportunitat també hi era. El juny de 2018 el linx ibèric s’ha extingit per segona vegada a Catalunya"
A Catalunya hi ha un extens territori apte per acollir el linx ibèric, des de les serres Prelitorals i Litorals tarragonines fins els boscos del Garraf, just a l’extrem dels quals es trobava ara. Però també des del nord de l’Anoia fins l’extensa zona, plena a vessar de conills, del nord-est de la Segarra i que s’estén per l’est de l’Urgell, el Solsonès i arriba fins el Bages i el sud del Berguedà. Moltes d’aquestes zones pertanyen a la Xarxa Natura 2000. Mentrestant en l’ecosistema es multipliquen conills i tudons i altres espècies que es reclama controlar. El controlador natural no hi és. Qui sap fins i tot si el linx podria incidir sobre el senglar al poder depredar sobre els garrins, tot i les dificultats d’enfrontar-se a la mare.
El territori apte hi és, la oportunitat també hi era. Calia il·lusió i em sembla que per part de qui ha pres la decisió no hi ha sigut, tot i estar davant d’un fet natural extraordinari. El juny de 2018 el linx ibèric s’ha extingit per segona vegada a Catalunya. No en podem estar orgullosos.
